EL VEÏNAT DE TAPIS

Editat al programa de la festa d’estiu del 2015

Per Pere Roura i Sabà

El municipi de Maçanet a més del propi poble, inclou els antics vilars o veïnats d’Oliveda; Els Vilars;  Fontfreda i Tapis que és el mes extens i poblat i en el present opuscle recolliré totes les dades d’aquest poblet que he tingut a l’abast.

El veïnat Tapis es troba a 6,5 Km a ponent de Maçanet i tocant la carretera internacional de Costoja; bastit en un replà entre l’Arnera i el Clot dels Horts a 586 m d’altitud. El formen una vintena de cases agrupades a l’entorn de l’església preromànica de sant Briç i una quinzena de cases i masos dispersos, la major part deshabitats i una part enrunats; els antics conreus s’estenen per dessota el poble a la banda de llevant i ponent i arriben fins al Sabarrés i el Clot dels Horts. En el padró d’habitants del 2014 hi consten 22 persones.

El terme de Tapis és muntanyós i té una superfície de 10 kilòmetres quadrats i a la part nord-oest i sud s’estén seguint la carena des de Pla Joanal a Puig Falcó i fins al Puig de la Gavarra. A la banda est el limiten el Clot del Cros; l’Arnera; el Clot dels Telers i la part més alta del Clot de la Tosca fins arribar al peu del Roc de Grillera.

vista aèria de Tapis

Tapis és un excel·lent mirador del massís de Fraussa; la muntanya del Fau i la badia de Roses, envoltat d’alzines, suros i castanyers. L’actual nom de Tapis és una reducció dialectal del terme “tàpies” (tros de paret fet de terra pastada i premsada dins un motlle i assecada a l’aire),que apareix al segle XVIII . El patró sant Briç, deixeble i successor de sant Martí de Tours és conegut a la contrada amb la variant Bres. En l’àmbit religiós i administratiu, Tapis sempre ha estat dependent de Maçanet. L’any 953 un document testifica l’existència de la “vila que anomenen Tapias”.

Tradicionalment els habitants han viscut de l’explotació dels bosc, del bestiar i de les tragines de contraban amb el Vallespir, per raó de proximitat. Al segle XVIII, gairebé tots els homes es dedicaven a fer duelles per bótes i carbó que s’exportava a les fargues nord-catalanes.

 A Tapis com als altres veïnats hi havia un representant de l’ajuntament que feia d’enllaç oficial i que s’anomenava alcalde pedani. Per vigilar la frontera hi residien un caporal i de quatre a set carrabiners, que més tard van ser substituïts per guàrdies civils i el reduït poblament del veïnat facilitava una bona convivència amb aquestes forces. L’aïllament ha caracteritzat sempre el veïnat, que distava més d’una hora de camí des de Maçanet, per mitjà d’un camí de bast. A raó d’això la gent conservava un parlar molt peculiar que s’ha perdut fa pocs anys. L’any 1928,el folklorista Joan Amades i els seus col·laboradors hi van recollir un reguitzell de cançons. Malgrat la disposició de mitjans molt rudimentaris, el jovent se les inventava totes per a fer el ball els dies de festa en un local que servia també d’escola.

Tapis celebra la seva festa major el dia de sant  Briç (13 de novembre) i la festa petita per sant Desideri el 23 de maig que després es va traslladar el darrer dissabte i diumenge de maig. Antigament la gent de Tapis assistia als aplecs del Fau cada 15 de maig i 8 de setembre i també al de sant Bernabé junt amb els de sant Llorenç de Cerdans l’11 de juny.

La primera carretera que hi arribà no es construí fins als anys 50,tot i que calia donar la volta pels Vilars, i als 70 se’n construí un altra de més curta que passava pel mas Gaspar. Però el despoblament ha estat constant fins avui, amb tendència a establir-se a la vila, a Figueres i al Vallespir. Fins el 1965 hi hagué escola a càrrec d’una mestra. El 1969 per iniciativa del rector Josep Mª Jordà i un grup de voluntaristes va restaurar l’església completada amb d’altres intervencions posteriors. Les boscúries han afavorit des d’antic la cacera del senglar i els membres de la colla de Tapis s’anomenen popularment “els coreans”. Alhora l’abundància de bolets, destinats a la venda, ha donat als habitants fama de boletaires .Els cabrits, les  llonganisses ,els formatges i la mel de Tapis eren molt apreciats. En els darrers anys la instal·lació de l’aigua potable, l’electricitat, el telèfon, l’arranjament de carrers i la construcció de la carretera internacional de Costoja, que va arribar-hi el 1986 i la posterior connexió amb Costoja el 1995,han fet augmentar la concurrència del restaurant-allotjament Can Mach i la restauració de cases i masos per a caps de setmana i de vacances.

L’església de Sant Briç.-

Es tracta d’un edifici preromànic del segle X, molt interessant, dins el conjunt de capelles de l’Empordà. Té planta rectangular, vist de l’exterior, no marca cap divisió entre la nau i l’àbsida La nau és de volta de canó i separada en dues parts per un arc de ferradura que reposa sobre pilars adossats. És fet amb dovelles llargues i els pilars amb blocs una mica grossos, de pedra tosca i ben escairats.. Al capdamunt de la volta, un altre arc de ferradura divideix la nau amb l’altar major, aquest però té pilars remolinats i pintats. L’arc és fet amb tosques allargades, sense treballar i rejuntades amb calç.

l'esglèsia en una imatge de 1981

La volta del presbiteri és de canó i més alta que la nau, cosa que normalment és a l’inrevés, sembla que és degut a una reforma; és emblanquinada i, ben segur, construïda amb pedra tosca. Si s’eliminés el remolinat de les parets, es confirmaria si és original o bé correspon a una reforma posterior. Enlairat damunt l’altar major en un  relleix  hi ha la imatge de sant Breç, bisbe. A la banda de migdia s’hi afegiren a finals del segle XVII dues capelles amb dos altars, l’un dedicat a la Verge Maria i l’altre a sant Desideri; i també la sagristia més cap a llevant. El mur de tramuntana ha estat rebaixat amb un arc que forma una petita capella. El terra de l’església és un enrajolat, probablement del segle XVIII . El temple té dues finestres, una  a l´absis ,i l’altra al capdavall al mur de ponent que sembla que no són pas originals en canvi a  la part baixa de l’absis

La porta és a la paret de migdia, rectangular amb llinda i blocs de pedra d’ull de serp, ben escairats, sembla refeta  en època moderna. Els dos batents de roure, però, conserven la decoració de ferro forjat romànic, format per 8 jocs de tires horitzontals, que es divideixen a cada extrem en dobles volutes, que es cargolen en sentit oposat i que s’enfronten en els dos batents. Però aquesta ornamentació ha desaparegut en la part inferior, que hi ha dues tires amb quatre mitges llunes i a la superior on hi ha cinc simples tires reblades que semblen producte d’un reforçament posterior de la porta que a la part més baixa la fusta s’ha desfet per causa de la pluja. El forrellat sembla de factura més moderna que la resta.

A l’esquerra de la porta hi ha una escala de pedra amb una barana de ferro que puja al sobreteulat amb golfes i al campanar, construït probablement al segle XVIII. A la façana de ponent s’alça un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt, damunt i al mig d’aquest hi ha un petit arquet. En un arc hi ha una campana petita és fet amb grossos blocs de pedra de granit; per les seves característiques sembla que és un afegit posterior de la nau i la part superior encara és  més moderna. També hi ha un rellotge de sol sense pintar i sense números .El teulat original estava construït amb lloses de pedra i als murs laterals hi ha una cornisa de pedra tosca. A la paret de nord, hi ha dos petits contraforts.

Els elements de construcció dels murs són una barreja de granit, pedra vermellosa del Fau i tosca de distribució irregular i mida petita. La pedra avui queda al descobert en tots els murs, excepte a la part de la sagristia i les capelles laterals de migdia que tenen adossats els nínxols del cementiri. A pocs metres de l’església hi ha al cementiri amb xiprers i voltat de paret al qual s’accedeix per quatre escalons i una bonica porta de ferro forjat. El 1969 es va fer una encertada reconstrucció que ha tingut continuïtat amb d’altres actuacions el 1998 repicant i rejuntant els murs i el teulat i mes recentment amb feines de manteniment per treure humitats i pintura de les parets interiors amb una combinació de colors blanc, teula i les motllures grises.

Història.-                                                                                                     

El primer document que testifica l’existència del lloc és del 27 de juliol de l’any 953,quan el comte Guifré de Besalú donà al monestir de St. Pere de Camprodon l’alou de les Vernedes:

“dins els límits o termes de Maçanet, a la vila anomenada Tapias, l’alou que en diuen Vernedes, amb els seus boscos, prats, arbredes, garrigues, cursos d’aigua ,terres cultivades o ermes, amb els delmes de l’alou i amb totes les seves pertinences. Limita i afronta aquest alou: de la part de llevant, amb honor de sant Pere dels Vilars, això és, el que s’anomena Gavarra; a migdia, amb el puig que s’anomena Grillera i baixa fins al coll de Brugada; afronta amb la parròquia de Sant Cristòfol dels Horts; a ponent amb el coll de Prat  tal com parteixen, amb una vedruna de rocs, l’esmentada  parròquia de Tapias i la dels Horts, i puja fins al capdamunt del coll dels Horts; de la part de tramuntana, amb el comal o torrent de la Quera Daniel fins a la Cullera i puja cap a Font de Merla i l’honor del mas Oliva de Tapias. Tot el que inclouen aquests límits, jo dono i ho concedeixo tot íntegrament amb els seus fruits i el seu millorament. I que si jo, Guifré, comte, o algun home o alguna persona seglar vingués a irrompre contra aquest títol de donació, no pugui vindicar allò que reclami si no és que n’hi ha d’afegir el quàdruple, i que abans aquesta carta de donació romangui ferma i en tot temps estable.

interior de sant Briç

S’ha fet aquesta carta de donació el dia sisè de les calendes d’agost, de l’any XVIII del regnat de Lluís, fill de l’antany(rei) Carles”.

Es tracta de la contrada anomenada Les Vernedes és a dir la fondalada que hi entre el mas de La Gavarra i el Puig Falcó, es curiós que tots els noms que apareixen en el document ens han arribat fins el dia d’avui. També la donació parla de la parròquia de Tapias, per tant cal suposar l’existència ja en aquesta data de l’església, encara que no la trobarem citada fins dos segles després.

L’any 1017,el Papa Benet VIII confirma la mateixa possessió de “Tapies” a St. Pere de Camprodon. El 1077, Bernat Perd defineix al monestir de santa Maria de Vilabertran l’alou que tenia el seu germà a la parròquia de Tapis,”Tapiis”,consistent en els masos de Miralloles, condret i Godofreny,aquest enrunat. El 1252 consta que Bernat de Cistella prestà homenatge a l’abat de Camprodon de tot el feu de “Tapies”. En un document de 1128 hi consta in termino sancti Bricy de Tapies. I el 1203 sancti Bricii de Tapiis.

El 1271,en un capbreu de la capellania de la Seu de Girona llegim els censos i rèdits que aquesta rebia a Tapis.

“En l’església de “Tapiis”, rep cada any, un quartà d’oli i de blat de l’obra de l’església. I per Nadal i Pasqua la meitat de les ofrenes i una tercera part per Tots-Sants. També la meitat de totes les vigílies. I el domer ha de prestar per Nadal 5 sous comtals per l’alberga. També rep totes les primícies de pa, vi i tots els altres fruits. També rep de cada mas, quan una dona o home moruna fogassa, un mallal de vi i una quartera d’aresta.”

El 1290,el cavaller de Cistella, com a batlle de “Tapies”, definí i donà al cambrer de Camprodon tots els censos que rebia en dita parròquia. El 18 de setembre de 1314,el visitador del bisbat és rebut pels parroquians Pere de Baró i Guillem Grayt (sancti  Brici de Tapies).El 1324 Arnau de Cabrera ven la notaria i escrivania de Maçanet i Tapis a Pere Douçic. El 1328 el capellà era en Pere de Caminells. El 1336,Guillem de Godafrè, de la parròquia de “St.Bretty de Tapys” reconeix un deute de 12 sous melgoresos a Joan Russinyol, mercader de Peralada.

En un capbreu del 1352 en favor de Guillem Galceran de Cabrenys hi trobem gairebé tots els caps de casa i tots porten el nom del mas on viuen:

“Guillem de Godafre, Francesc de Roís, Arnau Martí; Bernat Masó; Pere Falguera, Pere Montada, Guillem Ferrer, Ripoll Oliva; Bernat Costes; Maçanet de Roís; Pere de la Quera Daniel, Ramon del mas de Tapis, Miquel dez Cros”

El 1362 Bartomeu Jordà, rector de l’església de “St.Brisci de Tapys”, diu que el delme es fa de grans, raïms, cànem, carnalatge, llana i hortalissa; i es reparteix així:

la porta amb ferramenta romànica

“El rector rep per raó de la rectoria el delme. El noble Guillem Galceran de Rocabertí, rep el delmes dels masos Falguerona, Pererer, Miralloles ,Godafre, Roís, Martí, Costes de Munt; Perelló, Ranoher i la borda d’Oriol amb les seves possessions.

La senyora de Mollet, esposa de Simó de Cabrera, rep el delme dels masos Oliba, Pi, Coll de Tapis, Ça Quera Daniel, Bosch i Cros amb les seves possessions.

I el mas de la Masó es reparteix en tres parts iguals de les quals el noble Guillem Galceran en rep dues i la senyora de Mollet la resta.

La senyora Joana, esposa d’Ademar de Montpalau, rep el delme dels masos de Tapis ,Coll, d’Oriol, Montada i Falguerona.

Simó Roca de Costoja, beneficiat de l’altar de sant Joan de l’església de Costoja rep el delme del mas Brossa de Tapis, que val tres migeres de blat.”

El 2 de març de 1363 el bisbe mana a Guillem Galceran de Cabrenys, com a senyor jurisdiccional del lloc, que empresoni a Bartomeu Jordà, rector de Tapis. El 1366 el rector és Perpinyà Fuster. El 1371 Jaume Roure renuncia al benefici de Tapis, com a rector per insuficiència de rendes. En aquests anys i també en el segle XV, el terme va quedar molt deshabitat, com a conseqüència de la pesta i males collites i els parroquians tindran molt problemes per trobar un capellà per això el 8 de juny de 1400 el bisbe recorda a Antoni Castanyeda, rector dels Horts, que té l’obligació de celebrar a Tapis, però aquest mateix any traspassa el benefici a Guillem Blanquer d’Elna que a la vegada tindrà cura de St. Andreu i els Vilars, però el 1405 hi renuncia. El 1408, el bisbe encara insisteix als habitants que busquin un capellà i des del 1408 endavant tindran cura de la parròquia els domers i rectors de Maçanet.

El primer de juny de 1454,en l’acta d’establiment de la muntanya de Maçanet i de Tapis, Martí Masó (Sabarrés); representa els interessos de Tapis. L’extensió  del Comú a Tapis tenia aquests límits:

“A la part superior comença a Pla Joanal, d’aquí al Coll de Perelló; d’aquí a Puigalt (Puig del Torn); d’aquí al Coll del Faig ; d’aquí a Roc de Cornell; d’aquí al Puig sobre la Muntada; d’aquí a Montcapell; d’aquí a Perafita; d’aquí a castell de Falcó; d’aquí al Puig de la Gavarra; d’aquí baixant per un clot entre dit puig i el Castell de Grillera, confrontant amb els termes de St.Pere dels Vilars”“A la part inferior comença al coll de Gratadors; d’aquí al roure de Perelló, d’aquí al coll de Cornell; d’aquí al cirer de la Muntada; d’aquí a la Collada de Caminells, d’aquí al Pas de la Cullera; d’aquí a Font de Merla i la Roca del Mas, fins a trobar els termes de sant Pere dels Vilars”El 1486 els cònsols

Miquel Olivet i Joan Ferrer declaren: “metem en rebuda 17 florins los quals havem resebuts de l'any den Cortada i en Seguer per rao del pasquer de Les Vernedes”.

El 1523 els cònsols Llorenç Olivet i Gabriel Saguer reconeixen: “havem recebut per Las Vernedas del Coll dels Horts 3 lliures; per las aglans de la Quera e del mas del Bosch 3 lliuras”

vista general de Tapis

El 19 de setembre de 1527,el comissari de la diòcesi visita “St. Briscy de Tapies”, on troba l’altar major bé, hi ha un calze i una patena i un vestiment i les fonts baptismals amb una aigua nítida.

El 1539 els cònsols Pere Roure i Marturià Cantenys reben:” havem resebudas de les erbas de la Solana que havem comprada jo Marturià Cantenys i en Matheu Castells 8 lliuras. De las Vernedas 3 lliuras. De la Lantiga per mans den Peyrot de la Falgarona 2 lliuras”.

El 1562,la gent de Tapis demanen a la Universitat que no s’arrendi la muntanya, sinó que hi deixi anar lliurament els particulars perquè es veuen privats de terres, llenyes i pastures, però els consistori molt mancat de diners decideix mantenir els arrendaments. Aquest any, Miquel Sot, pagès de la” parròquia de Tapias”, reconeix que té el mas Miralloles per l’abadia de Vilabertran i Sebastià Sabarrés té igualment el mas de Godafrè.

El 7 de març de 1546, el cambrer de Lladó estableix el mas Cros de (Tapias) a Joan d’Aubernes dit vulgarment Joan Cavaller per 7 sous, i consta que el mas havia sigut d’Antoni Bofill. El 1576 Llorenç Olivet àlies Masó de (Tapias) té el mas Ranoher, per Lladó derruït, que afronta a l’est amb el seu mas de La Mes i al sud amb el seu mas de Miralloles, a ponent amb Miralloles i el mas de Tapias mitjançant un torrent que davalla del cingle del Bac de Grillera i paga per Nadal 3 sous i 6 diners. El 1597, Àngela muller de Bartomeu Mach àlies Falgarona, reconeix al monestir de Camprodon el seu mas Falgarona amb els seus agregats de Falguera; Montada; Perer; Tell i del Bosch amb un molí.  El 10 de gener de 1598,Joan Vinyas de (Tapias) terme de Maçanet, confessa tenir el seu mas Banús i les seves terres que afronta a sol ixent amb la seva borda de Badal, al sud amb el Puig de Bordarons, a ponent amb les terres del seu mas de Ribelles o el pla que se conrea anomenat del Clot de l’Olla i al nord amb terres seves anomenades de Pla Joanal i part amb les roques de Palomeres i el serrat del Dardell.

El 1601, Joan Roger, sabater és va casar amb la pubilla Margarida Saguer, que li va portar de dot un mas a Tapis que des de llavors s’anomenaria can Roger de Tapis.

carrer de Tapis

El 1603 el consistori maçanetenc ven la peça de terra del Comú a Tapis dita la Llantiga a Bartomeu Mach àlies Falguerona, que ja tenia per costum arrendar-li les pastures. Aquesta partida de terra comprenia els límits: a l’est amb el Coll de Cornell i part amb les terres del mas de la Montada; a l’oest amb el Coll de la Quera part i part amb el Puig Falcó i fins la Pedra Dreta; al sud amb la Collada de Caminells i al nord amb honors de la Universitat dit de Montcapell.

El 1618 el bisbe dóna llicència als obrers de sant Briç de Tapis per a subhastar un ciri de l’obra i així recaptar diners per fer una campana. El 1652 en un capbreu de Vilabertran es reconeix el mas de la Quera:

“Jo Bertran Garès i la Quera, reconec a santa Maria de Vilabertran el meu mas de la Quera damont Daniel de sant Brety de Tapiïs, que afronta a solixent ab lo solar de Romagós i amb un collet de un claper de Rochas i de aqui baixa al pas de la aygua dit lo Pas de la Cullera, pujant a la font de las Vernedas i tot pujant fins lo coll de las Brugas y al coll de Prat tot aygua vessant per una vedruna de Rocha que allí hi ha debaxant fins al coll dels Horts; a ponent tot serra amont del coll dels Horts y al coll de Falcó y al grau davant la rocha  y castell de Falcó i ab la mateixa y castell de Falcó i a tramontana amb lo mas Falgarona amb els seus termas y al collet de la Quera y ab lo serrat de la Rocha Descalssada, tot serrat avall al collet de Caminells y tot serrat enllà al puig de Batipalmas, tot serra avall aygua vessant al solar de Romagós i al collet de un claper de Rochas per tot paga de cens un sou barcelonès i  una gallina per Nadal.”

El 1653, les tropes franceses varen saquejar l’església i van cremar els llibres d’òbits. El 1659 amb el Tractat dels Pirineus, les terres catalanes del nord esdevenen una província del reialme de França, per tant s’hi aplicaran les noves formes administratives i fiscals de la llei francesa. Les institucions que havien regit el Rosselló, durant centúries, són suprimides per un decret de Lluís XIV, i al seu lloc es crea el Consell Subirà, que serà l’encarregat de fer respectar el nou ordre. Les relacions però entre la gent d’ambdues vessants en qüestió de negocis, enllaços matrimonials i parentiu es mantindran  durant molts anys, com si res no hagués passat i a Tapis per la seva proximitat i tocant al Vallespir els llaços encara eren més forts. El desembre de 1661, el rei de França firma un decret que estableix l’impost de la gabella de la sal als comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquesta manera de fer, que anava a l’inrevés de totes les tradicions seculars, fou considerada un atemptat pels nous súbdits del rei de França. La gent del Vallespir necessitaven la sal per el bestiar i per conservar els aliments, així doncs, era un producte bàsic de consum en la vida diària. Per això és molt corrent fer-ne venir d’Espanya a través del Pirineu i cada vegada el contraban anà en augment, per contra l’arrendador de la gabella “fermier”, tenia al seu servei una colla de guardes armats “els gabellots” que vigilaven els traginers i els passatges de la frontera i registraven les cases a la recerca de sal d’Espanya. El 1663,els gabellots van detenir uns traginers de Sant Llorenç de Cerdans que havien passat per la Creu del Canonge, acusats de portar sal de contraban per aquesta raó la gent de Sant Llorenç es van revoltar i cridant: “via fora lladres”; “carn a carn” i amb més gent d’altres pobles veïns van encerclar i matar a cinc gabellots alliberant els traginers. La repressió no es va pas fer esperar amb recerques de policia, judicis, multes i detencions contra els presumptes responsables i llurs còmplices. De tota manera el contraban continuà i pocs anys després, va esclatar la Guerra de la Sal (1667-1675) amb l’aparició dels “Angelets de la Terra”. Aquesta revolta tenia un doble caràcter; social, contra l’impost i polític contra la dominació francesa. Els caps d’aquestes partides de pagesos “angelets”, que atacaven tant els soldats com els funcionaris francesos eren el capellà Joan Pagès; Josep de la Trinxeria; l’Hereu Just i Damià Noell. Les seves accions de guerrilla feien estralls a l’administració francesa, i per això eren perseguits a mort, i sovint buscaven refugi a Maçanet i Tapis; i al Roc de Cornell hi tenien el seu refugi-amagatall.  El ideòleg de la revola era el capellà Joan Pagès àlies “ Jan Janot”, que encalçat a França, havia obtingut la rectoria dels Horts, i des de Maçanet on vivia d’ençà el 1668, junt amb el capità Trinxeria organitzaven les operacions. L’espionatge francès vigilava de prop Joan Pagès i  en un dels seus trajectes cap a al Vallespir el 31 de març de 1672 va ser capturat en terme de Tapis al Coll del Faig en un camp de la Solana conegut com el Camp del Perer. Però l’assumpte va comportar un conflicte internacional amb la discussió si havia estat capturat en territori francès o espanyol i Pagès va ser empresonat a Perpinyà, però com els angelets col·laboraven amb l’exèrcit espanyol amb la seva guerra contra França; el 1674 amb la intervenció de la diplomàcia espanyola va ser bescanviat pel noble Josep Alemany i Fontanella.

la colla dels coreans (foto familia Mach)

El 1664 Margarida Vinyas, viuda, capbreva en favor de sant Pere de Camprodon els masos de Ribelles i Perelló a “Sant Bres de Tapias” i paga 12 sous barcelonesos i mitja quartera de civada per Nadal. Pere Cortada, capbreva els masos Roís, amb el seu molí i d’altres masos agregats i derruïts Coll d’Oriol i les bordes del Soler i d’en Martí, i paga 8 sous i una quartera de civada per Nadal. En aquests anys consten algunes famílies de teixidors de lli a Tapis que es van mantenir diverses generacions: Joan Estrada; Abdon Joncar; Miquel Tubert.. A finals d’aquest segle es construeixen les capelles laterals i la sagristia i a primers del XVIII s’aixeca el sobreteulat per evitar filtracions d’aigua.

 Al mes d’abril de 1699 una torbonada matà un home i dos nois a prop de Montcapell. El torb és un vent fortíssim, propi de la regió pirinenca, que aixeca i arremolina violentament i es para de sobte i dura alguns minuts. Dintre d’aquest remolí les condicions meteorològiques són duríssimes. La visibilitat minva sensiblement i la temperatura pot baixar a -20 graus i la pressió talla la respiració. En el llibre d’òbits hi consta:

“A dinou de dit mes de abril (1699) fou enterrat en lo sementiri de Tapies sens missa, Joan Costart fill de Miquel Costart pagès de la Badia terme de Serrallonga. Lo mateix dia foren enterrats Jacinto i Emmanuel Arnautó, fill de March Arnautó brasser del Tech abadiat de Arles. Moriren tots tres afogats de un torp de neu a la muntanya en terme de Tapies, sufragània de Massanet”.

L’any 1715,el Comú, ven la muntanya de Les Vernedes a Abdon Vilanova, pagès de Serrallonga, que també era l’amo del mas Sabarrés i molí de Tapis. Dintre aquesta propietat  hi construí el mas anomenat Gavarra.

  El 1722 el bisbe J.de Taberner i d’Ardena mana al rector de Maçanet dir missa tots els dies festius a Tapis; normalment aquesta missa la deia el vicari. En la visita del 1731 consten aquests objectes de culte a l’església de sant Bres:1 creu mitjana de plata;1veracreu de plata;1 calze i patena de plata;1 crismeres de plata; 1 petxina de plata; 1 pixis de plata i 2 paus de plata. El 21 de febrer  de 1759 es donen a l’església de Tapis unes relíquies de sant Desideri.

El 1762, l’amo de les Vernedes, Joan Vilanova denuncia que els habitants de Tapis entren amb el bestiar i en colles dintre les seves propietats i fan grans destrosses, tallant roures, alzines i altres arbres per fer fusta, duelles per bótes, aixequen fornells per fer carbó i conclou la sentència del capità general de Catalunya, en nom del rei, que s’aturin amb dits excessos la gent de Tapis sota pena d’incompliment de 50 lliures per cada vegada que hi seran trobats. I per més informació, el porter reial de la vila de Figueres, Jaume Miquel, fou enviat a Tapis el 9 de juliol i féu lliurament a mà, a cadascun dels inculpats, que eren: Manuel i Joan Lloansí; Bartomeu Caritg; Antoni Oliva; Pere Anton Oliva; Sebastià Vila;Gerònim Saucet; Llorenç i Esteve Madern; Josep Valls; Jordi Trilla, Mateu i Salvi Rimaló, Silvestre Baró; Pere Batlle; Josep Dagàs, Damià Agustí; Silvestre Quintana i Francesc Lloansí, tots jornalers. Joan Vilanova i Delarís, pagès de Cortsavi, també ara amo del mas Sabarrés i els derruïts de Collell; Godofreny;d’en Berna; Tapias i Ranoher. En aquest temps hi havia una gran demanda de carbó vegetal, que es traginava a les fargues del Vallespir, feina a que es dedicaven molts homes del poble, però el 1771 es prohibí l’exportació i tot el carbó es reservava per la reial fàbrica de canons i bales de Sant Sebastià de Sant Llorenç de la Muga. Un cens de bestiar del 1773 ens dóna una idea de l’activitat ramadera a Tapis: 1.522 ovelles i 538 cabres.

la Rosa Valls aconduint les gallines (foto familia Mach)

En una enquesta manada a l’Ajuntament de part de l’Estat Major de l’Exèrcit ,a començaments de la Guerra Gran (1793),llegim:

“Al veïnat de Tapis hi ha 32 cases; 23 a l’aldea i 9 masos dispersos, La Solana d’en Vinyes; La Falgarona; La Quera; La Casa Nova del Coll dels Horts; La Gavarra, El Sabarrés; Molí de Tapis; El  Roís i El Cros. Que en la de Manuel Valls s’hi poden aquarterar 18 homes. Al poble hi ha 30 homes de més de 16 anys i 20 en les masies i són aptes per a les armes 18 a Tapis i 14 en les masies del seu terme.”

“Pel terme de Tapis hi ha sis camins fronterers: camí de Pla Joanal, que té el seu pas pel mateix coll; camí de la Solana que té el seu pas pel Coll del Faig; camí de Cornell que té el seu pas pel mateix Coll del Faig; camí de la Falgarona, que té el seu pas per la Nentilla; camí de la Quera que té el seu pas per la Creu del Canonge i el camí de Les Vernedes, que té el seu pas pel Coll dels Horts”.

“La nit del 16 al 17 d’abril de 1793  van passar pel terme de Tapis tres columnes del mariscal Joan Escofet que caigueren per sorpresa sobre St. Llorenç de Cerdans i el Vallespir. Una des de Tapis passà pel Coll dels Horts i Costoja; la segona pel coll de La Creu del Canonge i la tercera per la Solana d’en Vinyes, el coll del Faig, El Buac, la Nentilla i el Montcapell”.

Arran de la Revolució Francesa i sobretot en l’etapa del Directori (1795-1799),la religió al país veí  va ser perseguida, per això en aquesta etapa trobem molts baptismes de gent i emigrants del Vallespir fets a l’església de Maçanet i algun a Tapis  i la qüestió s’acabaria amb la pau religiosa signada el 16 de juliol de 1801. Vegem-ne una mostra:

“Als divuit de octubre de mil setcents noranta y sinch. Jo Pau Comalat prevere y rector dels Horts y economo de sant Martí de Massanet bisbat de Gerona en las fonts baptismals de la iglesia de sant Bres de Tapis sufraganea de sant Martí de Massanet he batejat sub conditione per haver estat antes batejada Maria Rosa Anna nada lo 15 de agost de 1794 filla legitima y natural de Geroni Caball pagès de Custoja  y de Margarida Juanola sa muller. Avis paternos Joseph Caball pagès de Custoja y de Rosa Verdaguer sa muller vivints. Avis maternos Silvestre Juanola pagès de Custoja y Anna Guisset sa muller difunta. Padrins Thomas Juanola pagès de Custoja y Rosa Caball y Verdaguer tots del bisbat de Elna en lo Rosselló.”

El 1820 sabem els noms dels masovers d’alguns masos de Tapis: Gerònim Calvet del Cros; Salvador Costa del Roís; Bartomeu Llahona del Sabarrés; Baptista Falgarona de la Gavarra i Manuel Madern de la Falgarona; Josep Madern del Gaspar.

el treball al bosc (foto Maria Cassó)

El 24 d’agost de 1842 unes intenses pluges a tota la comarca van tenir unes conseqüències tràgiques amb la mort de dos fargaires a la Farga d’en Paris, per tant també  a la capçalera de l’Arnera en poques hores hi va ploure molt fort, i el diluvi fou conegut com “l’aigat de sant Bartomeu” i la premsa va publicar:

“En el molino, llamado de Tapis, pueblo muy pequeño, aconteció que estando en él la molinera, se vio perdida al divisar la corriente y pudo salvarse pendiente de un alero del tejado y se hundió hasta la cintura y cuando el agua derribó la pared arrastró consigo la arena y ella quedó libre”

Amb les guerres carlines el poble va patir sovint allotjaments i contribucions de part dels carlins. El 1860 Josep Pujol era l’alcalde pedani i al terme hi vivien 50 famílies que sumaven 266 habitants ; 26 cases al poble i 22 d’escampades.. El 1863 el Mas de La Falguerona i el Corral eren de Josep de Falgàs i el Roís de Joan Torres Cortada. El 25 d’agost de 1867,el tinent coronel Rodriguez amb la tropa, va obligar  al Pla d’en Parés, a les dues partides rebels d’en Roger i Pierrat a fugir cap a França, on van ser detinguts i empresonats a  Perpinyà.  El 1891 arran d’unes lluites electorals, el diputat de Figueres, Tomàs Roger i Larrosa va prometre fer un pont a l’Arnera  per accedir al veïnat a canvi del compromís de votació, i així es va  construir el pont de dues arcades apte per a vianants i bèsties de càrrega. El gener de 1892 en una onada de robatoris a la comarca van robar a l’església de Tapis unes arracades de la Verge,una agulla de pit i 80 pessetes de la caixa de les almoines. El 1901, Práxedes Roger va obrir una mina de ferro a la Collada de la Quera que va explotar pocs anys, però que va vendre fent-hi negoci.

El 1903 els veïns de Tapis van demanar la creació d’una escola per a nens i nenes per això van acudir a l’alcalde Mariano Mas que segons es deia tenia a Tapis un electorat fidel. La petició va arribar a les altes instàncies, però no fou un fet fins l’any 1908.

 A l’octubre de 1904 en la Primera Fira Agrícola de Maçanet, que organitzava l’ajuntament, el masover del Sabarrés, Francesc Guisset, va guanyar el primer premi per un toro, llavors el Sabarrés era propietat de Fulgenci Batlle de Lladó. El 10 de juliol de 1909 al mas de la Nantilla es van reunir els alcaldes de Maçanet, Mariano Mas, i el de sant Llorenç de Cerdans per pactar els plans a seguir per aconseguir la carretera internacional que unís els dos pobles passant per Tapis i el Coll dels Horts i s’obtingué el suport dels ajuntaments als quals ,d’una manera o altra ,afectava la nova via, però com sabem aquestes reivindicacions trigarien molts anys a donar fruit. Cap el 1910 apareix per primer cop; la colla senglanaire de Tapis. Arran de la Primera Guerra Mundial (1914-1918),el contraban cap a França, va tenir una gran embranzida consistent sobretot en: aliments, aiguardent, tabac i també d’animals com porcs, ovelles i matxos; els carrabiners cobraven una misèria, molts carregats de mainada i per això, molt sovint estaven en connivència amb les colles de contrabandistes, i només vigilaven que no passessin més “fardos”  o paquets dels pactats o bé els que hi anaven per lliure, i no pagaven res, llavors a Tapis hi residien 6 carrabiners. Malgrat això el 1915,van detenir i multar amb 4.000 pessetes, el masover del Sabarrés, que menava un ramat de 60 xais, i el desembre de 1918, els carrabiners van capturar un ramat de porcs al Coll de Gratadors que els menadors havien abandonat al veure´s sorpresos. Per Tapis els camins més utilitzats eren pel Corral i el Coll del Faig i sabem que el maig de 1917,tres vegades a la setmana un comboi de mules carregades passava per Tapis i el més curiós és que algunes d’aquestes mules, sobretot les més joves i fortes, ja no tornaven ,i també es quedaven a França de contraban. L’assumpte va ser tan escandalós que aquest mateix any els carrabiners van confiscar 20 matxos amb 1.000 Kg. de mongetes i 1.400 de patates. A raó de la Guerra alguns soldats desertors es van refugiar a Tapis i als masos i alguns ja s’hi  establiren per sempre. El 1919 apareix un nou projecte engrescador, llavors els governs dedicaven més atenció a la construcció de xarxes ferroviàries i els esforços s’encaminaven a la prolongació del ferrocarril elèctric des de sant Llorenç de Cerdans fins a Roses, passant per Tapis; Maçanet; Darnius; Pont de Molins; Figueres i Castelló.Hi van intervenir amb gestions importants polítics rellevants tan espanyols com francesos però a la fi l’assumpte també es va aparcar.

Antoni Mach amb un cistellat de ceps (foto familia Mach)

A l’agost del  1921, a la propietat del Ruís s’incendià un fornell i el foc s’escampa pel bosc de suro i alzina, cremant unes 80 Hectàrees. El 13 de gener de 1926 una gran nevada va sorprendre al Coll dels Horts a Joan Lluansi  Madern, carboner de Tapis, que va morir de congelació i el van trobar colgat uns dies després.. El juliol de 1928 els folkloristes Joan Amades i Joan Tomàs fan una visita de tres dies a Tapis on hi  recullen moltes cançons tradicionals. Es nomena a Francesc Nogué alcalde del barri. El 1932  Antoni Mach i Maria Nogué  adapten  una estança de la seva casa per a hostal. El març del mateix any els veïns de Tapis, Els Vilars i Fontfreda demanen a l’ajuntament permís per fer batudes contra els senglars perquè hi ha moltes cries i fan grans destrosses als camps i sembrats.

Durant la Guerra Civil, el juliol de 1936 el Comitè Antifeixista va comissar l’església de Tapis on van cremar  les imatges a la placeta i es van endur les campanes amb un matxo, també es van apropiar dels masos Falguerona i El Corral que pertanyien a Josep Maria de Falgàs. El febrer de 1937,en el termes d’Albanyà i Tapis  hi va haver un combat que va durar dos dies entre cinc guàrdies civils que fugien cap França i els milicians i carrabiners de la zona i el desenllaç va ser la mort d’un guàrdia i la d’un jove de 21 anys de Tapis que vivia a Riumajor; Martí Batlle. El 5 de desembre de 1937 ja de fosc en un control a la Pedra Dreta, prop de la fita fronterera 545,els carrabiners van matar d’un tret un noi de Costoja de 15 anys, Sebastià Juanola. De resultes, el govern francès va fer una reclamació perquè els fets van ocórrer en estranyes circumstàncies i deien en territori francès, però els cas no es va resoldre. A Tapis entre carrabiners i milicians en aquest període sumaven una vintena i per això sempre arribava menjar de fora, cosa que també se’n beneficiava el veïnat perquè els tenien a dispesa, així hi tot les dones anaven a buscar el pa a Costoja i sant Llorenç. Al contrari del que es pot pensar pel mateix poble de Tapis hi van passar pocs desertors i exiliats perquè no era de pas, en canvi si que va ser més concorregut  el camí del Corral ; quan van marxar els militars no van deixar-hi res. Canvien la  guarnició de la caserna de Tapis que d’ençà el 1940, serà de un caporal i sis guàrdies civils, alhora entra d’alcalde Manuel Batlle Rimaló (Serrall). El setembre de 1943 Blanca Manresa Delclós (viuda Molar),nomena a Manuel Batlle, guàrdia particular i jurat de les seves propietats del Ruís, Gaspar, Puig i Solana i deu anys més tard el rellevarà el seu gendre Arseni Joan Mach. En la postguerra cada setmana pujava la Xica Baró a vendre-hi peix. El 1946 per poder desemboscar es fa arribar la carretera per la Font Fresca i fins al serrat de la Mosquera a poca distància del poble, però s’hi va posar una cadena i encara trigaria molts anys, perquè la carretera arribés a Tapis i el pas fos lliure. Cap el 1950 es fa també per l’explotació de la fusta i llenya la carretera des de Coll d’Oliveda i Els Vilars fins al mateix poble de Tapis, però el recorregut era molt llarg i fou l’única via pels vehicles fins als anys seixanta. En aquesta època era molt comú que els homes fessin jornals del bosc o de pagès a França i també que anessin a fer temporada en grups familiars a collir  cireres o a veremes; en aquests anys com encara hi havia força jovent els diumenges s’organitzava ball i un dels principals organitzadors era en Miquel Nogué. La música la feien amb acordió, un jazz-band i unes maraques, inclús van batejar un trio que s’anomenaven “Los Pirinaicos de Tapis”, el formaven Miquel Nogué; Francesc Mach i Jaume Juanola. Un tret molt original de les colles senglanaires de Maçanet de les d’altres pobles és, sens dubte el nom de cadascuna. L’origen es troba en la rivalitat i la ironia entre les colles més antigues la dels Vilars i la de Tapis. Es conta que els de Tapis, a propòsit de la Guerra de Corea als primers anys 50 varen batejar els dels Vilars amb el motiu “d’americans” i en Pau Ferrer (Pau Viñas) ,un home molt aficionat a la cacera que anava amb la colla dels Vilars, va replicar immediatament titllant-los de “coreans” i així uns anys més tard quan es va organitzar la colla de Maçanet, seguint la mateixa tònica i amb la Guerra Freda l’anomenaren dels “russos”.

  El 2 de febrer de 1956 nomenen a Antoni Mach alcalde del barri. El 5 d’octubre de 1959 hi va haver unes fortes pluges que van incomunicar el poble durant tres dies i es va emportar una part del pont del camí de bast. El 1963 en Pere Moradell i la Conxita Grabulós obren una casa de menjars al Corral de la Falgarona de cara a la clientela francesa; van començar a fer paelles i amb els anys es va convertir en un gran restaurant i supermercat que van tenir una gran activitat durant trenta anys. El 1976 es fa la carretera nova i el pont nou. En la primera quinzena d’agost de 1969, per iniciativa del rector Josep Mª Jordà es va restaurar l’església. L’edifici es trobava en estat crític i mossèn Jordà va proposar  a un professor del Bell-lloc de Girona fer-hi un camp de treball constituït per 16 alumnes, dos paletes, un pintor, un enginyer agrònom Federico Gómez que dirigia la feina i 3 joves voluntaris. Es treballava 8 hores cada dia repicant i rejuntant parets, reforçant els murs i refent la teulada i arranjant el cementiri; també hi participaven després de fer el jornal alguns homes que treballaven a bosc. Els joves estaven allotjats a l’antic “cuartel” i les dones del veïnat els proveïen de menjar, cuinar i rentar la roba. Per comprar el material es va rebre una subvenció de la Diputació de 30.000 pessetes i altres donatius de particulars i de l’ajuntament. El dia 15 es va inaugurar la restauració que havia deixat al descobert dos arcs de ferradura, amb una gran festa i el poble engalanat ;la gent estava molt contenta i agraïda i va quedar  un bon record de l’estada d’aquells joves. El dos anys següents es van fer a l’església altres actuacions complementàries, però ara amb professionals .El 1979 es projecta portar l’electricitat a Tapis i el 1980 s’adjudica l’obra a l’Hidroelèctrica de l’Empordà amb un pressupost de gairebé tres milions de pessetes. La línia aèria de 10 Kv connectada a la  línia ja existent de les mines tindria 3,45 Km, això va ser una gran millora pel poble. El 1985-1986 es fa el proveïment d’aigua potable des de l’Arnera amb una canonada de 2,7 Km i un pressupost de 5,8 milions. A l’estiu de 1986 s’acaba el primer tram de la carretera internacional fins a Tapis. El 1992 l’ajuntament fa una nova restauració als murs del temple de sant Briç per treure humitats d’un import de 2,3 milions de pessetes. El 1994 es creà la Societat de Caçadors de Tapis. El juliol de 1995 s’inaugura la nova carretera internacional de Costoja. En els darrers anys s’ha construït una depuradora,un aparcament i rehabilitat el casc urbà amb una nova plaça, pavimentació, enllumenat i denominació i retolació de carrers amb els noms: Plaça Major; Plaça de l’Era i els carrers Font Fresca; Sant Briç; La Tosca; Costoja; Puigfalcó i Cornell.

jovent de Tapis els anys 50 (foto familia Mach)

 

Toponímia.-

A Tapis  s’han conservat els noms més antics  de tot el terme maçanetenc i esmentarem per ordre alfabètic els més interessants, acompanyats de la data més reculada(si la coneixem)  en què els hem trobat citats: Puig Alt 8s.XVI); Puig de l’Arca (s.XVI); Font de l’Arç (s.XVI); Ribera Arnera(931); Can Balló; Can Baró; Serrat de Batipalmes(1500); Oratori de Sant Bernabé (s.XVIII); Coll de la Bruga(954); Coll de Bugaterol (1603);Pla de la Cabana;  Cal Cabrer (s.XVIII); Borda de Caminells (1362); Collada de Caminells(1582); Can Caritg; La Casilla(1872); Pla de la Castanyeda; Salt del Cavall; El Comal; Cal Concaire (s.XVIII); La Casa Cremada(s.XVIII); La Creu del Canonge (1603); Pas de la Collera (954); Roc de Cornell(948); El Cros(1362); La Roca Descalçada o Segada(1561); Bosc de les Dogues(s.XVII); L’Escapçada(983);L’Estofet; Coll del Faig(1454); Font del Coll del Faig(1668); Puig Falcó(936); La Falguerona(1362); Corral de la Falguerona(s.XVII); Pont del Gat; Font Fresca; Muntanya de la Gavarra(954); Mas de la Gavarra (s.XVII); Roc de la Guilla(1586); Can Guillaumes; Serrat de la Guillatera(1680); El Godofreny(1077); Coll de Gratadors(1581); Coll dels Horts(956); Illa Pedrosa (s.XII); Pla Joanal(1403); La Llantiga(1417); Can Llebre; Can Mach; Mas Martí (1356); Roca del Mas(1454); La Masó(1362); Font de Merla(954); Miralloles(1070); Puig Moixer(1603); Montcapell (s.XII); La Mosquera (s.XVIII); La Muntada (1362); El Moli de Tapis(s.XVII); El Molinot(s.XVII); Roques Negres; Mas Oliva(954); Clot de l’Olla(1603); Borda Oriol(1362);Salt de l’Ós; Can Parquenc; Illa Pedrosa(1270); Pla d’en Parés(1561); Coll de la Pedra Dreta(1603); Camp d’en Pellot(s.XIX); Mas Perelló(1362); Coll de Perelló(1568); Can Pere Llarg; Mas Perer(1362);  Can Pericot (1680); Collada d’en Peroi (1561); El Pessatar(1668); Coll de Prat (954); Coll Pregon; La Quera(954); Collada de la Quera(1561); La Rellera(1603); Cal Ridorter;Can Roger (1668); Cal Rostollet; El Ruís(1362); El Sabarrés(1603); Cal Senyor; Serramitjana(1070); Can Serrall(1668); Can Solana; Coll de Tapis; La Timba(s.XVIII); Cal Tiró; Can Tomàs; Puig del Torn (1170); La Tosca(1603); La Tuta; Collada Verda(1603); Les Vernedes(954); can Xacó; Can Xoixa.

 

Demografia.-

Amb el poblament de Tapis ens trobem amb la complicació que només podem donar dades aproximades perquè en els documents a vegades hi consten la suma de tot el terme amb els masos inclosos; en d’altres només els habitants del nucli i cases properes i sovint, només el nombre d’edificis i amb això intentarem deduir més o menys la població al llarg del temps. El 1362 sabem que hi havia al terme de Tapis els masos: Coll; Quera Daniel; Bosch: Cros; Mas de Tapis; Oriol; Montada; Falgarona; Oliba; Roís, Perelló; Ranoher; Perer; Miralloles; Godofre; Masó; Martí i Costes de Munt més dues o tres cases a tocar l’església sumaven uns 80 habitants. Als segles XIV i XV  com a conseqüència de pestes i males collites la població ben segur es va reduir fins a la tercera part. Durant els segles XVII  i XVIII hi ha un creixement i es construeixen més cases al nucli a redós de l’església. El 1787 hi havia 32 cases,23 al poble i 9 masos dispersos que sumaven 150 habitants. El 1865 s’arriba  al màxim de població, hi consten al poble 26 cases i 24 escampades i un total de 266 habitants; hi havia 8 cases amb famílies nombroses que hi vivien entre 8 i 13 persones que sumaven tot plegat 85 habitants. El 1888, 201 persones, aleshores hi havia set carrabiners i un caporal, 82 persones vivien en les 26 cases del poble i 119 en els masos. El 1897 en tot el terme 202 persones.  El 1900 en les 27 cases del poble hi viuen 95 habitants i en els masos 83. El 1910, 180 habitants. El 1920 hi ha 52 edificis i 142 habitants, 87 viuen  al poble.. El 1923, 162 persones. El 1930,152 habitants. El 1940,127 habitants. El 1945, 113 persones. El 1950,110 habitants. El 1960 hi ha sis masos habitats amb 19 persones i 17 cases al nucli, amb 72 persones el que fa un total de 91 habitants; però en aquesta època es produeix la davallada de població  més forta, molts s’estableixen a Maçanet, a Figueres o al Vallespir, també  i hem de comptar el tancament de l’escola i la caserna de la guàrdia civil, així el 1970 al nucli hi havia cinc cases habitades i comptant tres masos i tres cases disperses sumaven 39 habitants. El 1975, 29 habitants,16 homes i 13 dones .El 1981 23 habitants 12 homes i 11 dones i el 1986, 22 habitants. El 2009 hi havia 25 habitants i en el cens de 2014  hi ha empadronats 22 persones,11 dones i 11 homes.

 

La visita dels folkloristes.-

A l’estiu de 1928 els folkloristes Joan Amades i Joan Tomàs van fer una missió de recerca de cançons antigues per l’Alt Empordà per recollir-les a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i un dels llocs visitats que els interessava més era Tapis per raó del seu aïllament i per haver-los assegurat que hi vivia un gran cantaire Pere Soler Ayats dit el Rostollet.

El 26 de juliol arriben a Maçanet on apleguen algunes cançons i el 27 de bon matí surten acompanyats d’un traginer amb dos matxos cap a Tapis. Un cop  al veïnat els hi presenten al Rostollet i en Joan Pineda Prada, dit el Vell de cal Senyor; també els presenten el caporal de carrabiners en Josep Luis que es  posa  a la seva disposició i els ofereixen la sala de ball, un local ben petit per escoltar els cantaires. El Rostollet és un menestral i a la vegada taverner, botiguer, estanquer i espardenyer, té  64 anys i es fill de Tapis i gaudeix de fama de bon cantador i acostuma alegrar els aplecs amb les seves cançons. El Vell de cal Senyor és un pagès solter de 82 anys, nascut a Bassegoda però des de fa molts anys viu a Tapis al mas de cal Senyor.

Els "Pirinaicos de Tapis" els anys 40

Els investigadors van quedar sorpresos amb aquests dos personatges que els van cantar més de setanta cançons de les quals en van copiar trenta-dues, però les que més els van agradar van ser: Els tres tambors; La carta de navegar; La mala muller; La lloseta; La Mariú; Muntanyes regalades ; la Filla del Marxant; Cobles del Judici Final i la Sardana d’en Toni.L’arribada d’aquells dos homes havia encuriosit tot el poble i un estol de mainada els acompanyava tot el dia, com a Tapis no hi havia hostal així que cap al tard van anar a dormir a Maçanet; però com encara els quedava feina, l’endemà dia 28 van tornar al poblet i els esperaven una bona colla de cantaires, sobretot perquè pagaven les cançons a pesseta cadascuna i si era desconeguda fins a un duro. Aquest dia a més dels cantaires del dia anterior van escoltar a Josep Costa dit el Baró, de 77 anys, natural de Tapis i Joan Juanola dit en Jan Eloi de 45 anys, nascut a La Manera i van recollir les cançons: La pastorelleta; El carboner; Els pegats de Codina; La Bolangera; i el Ball dels Gafets. Encara hi van tornar el dia 30 i ara s’hi va afegir Margarida Cassú de 50 anys i filla de La Manera. L’estada a Tapis va ser de gran profit, en total noranta-cinc cançons escoltades  i  algunes les van publicar en la seva obra i també van fer constar l’agraïment a la gentilesa de la seva gent i l’hospitalitat  del caporal dels carrabiners i  la seva dona.

L´escola.-

El 1903 els veïns de Tapis van demanar a l’alcalde Mariano Mas, la creació d’una escola incompleta per atendre l’ensenyament de la mainada del veïnat. Des del consistori es van fer gestions davant de les autoritats competents per obtenir el permís corresponent, però encara que en el B.O.P. del 26 de gener de 1906 ja hi figurés, l’obertura oficial no va ser fins el juny de 1908,data en que l’ajuntament es felicitava d’haver obert una escola pública municipal mixta a Tapis i per això va nomenar delegat d’educació del poblet a Joaquim Figa i Bigas i el magisteri va nomenar la mestra Sofia Recio Ramos amb un sou de 1.000 pessetes anuals (500 per retribucions;320 per complements;90 per arrendament de vivenda i 90 per material escolar).Llavors Tapis comptava amb 180 habitants dels quals 50 estaven en edat escolar però els que vivien en els masos ben pocs acudien a l’escola i es dedicaven a ajudar a les feines del camp o de la llar. Tot i així dos anys més tard es va arribar a una matrícula de 30 alumnes. El local era als baixos d’una casa, que no reunia prou condicions per a l’ensenyament, però tampoc n’hi havia cap altre i la mestra vivia  a dalt. A Tapis, només s’hi accedia a peu, i a una hora llarga de camí des de Maçanet per això l’aïllament del veïnat, era una raó de prou pes perquè les mestres procuressin estar-hi poc o que a temporades quedés la plaça vacant i llavors alguna persona lletrada del lloc exercia de mestra temporalment. Tot això anava molt en detriment en la formació de la mainada que canviaven de professora cada dos per tres. No he trobat totes les mestres que hi van ensenyar, però si una bona colla.

El maig de 1916 agafa la plaça amb propietat Concepció Moret Bastons, amb un sou de 1.000 pessetes fins l’agost de 1918 que entra com interina Maria Bosch Miró fins el gener de 1919.Llavors. pren possessió Rosa Godall Fontanilles però el 30 de juny agafa l’excedència. Aquest mateix any l’ajuntament es queixa de l’estat deplorable del local i demana més recursos.

El setembre de 1919 s’adjudica la plaça a Modesta Ferrusola Estartús  que no l’accepta i entra Bautista Notario Monescillo fins el gener de 1920 que pren possessió en propietat Carme Bernaus Simó que s’hi quedarà fins l’octubre de 1925, quan plega per excedència. Llavors exerceix d’interina Clara Deulonder Salvatella fins al març de 1927 que agafa la plaça en propietat Isabel Gil Gonzalez. Sabem que va ser molt bona mestra, molt estimada i el gener de 1928 la junta local d’ensenyament la va felicitar per la seva feina; es va fer una exposició de treballs manuals a l’escola i va aconseguir que les nenes i nens dels masos anessin a l’escola. A l’estiu d’aquest any Joan Amades en la seva visita al veïnat fa constar que si bé molta mainada anava descalça (cosa que avui ens sorprèn, però que era força corrent en aquella època) gairebé tots de ben petits sabien llegir i escriure. El gener de 1931 se’n va cap a Carbajo (Càceres).

El març de 1931 entra interina Maria Pujolar Colomer fins el desembre del mateix any que entra Juana Suarez fins el novembre de 1933 que entra d’interina Dolors Trayter  i fins l’agost de 1934.Des d’ara fins el desembre exerceix temporalment Joana Maria Lorés Sapena i agafa en propietat  Maria Dolors Juventench  però traspassa a Dolors Trayter Olier fins el 1936.  El 13 de novembre de 1940 hi havia 25 alumnes i la mestra interina és Anna Poch Hugas fins el setembre de 1941 i al desembre pren la plaça Francesca Segarra Gumà fins el desembre de 1943.El gener de 1944 té en propietat Perseveranda Maestro Diaz amb un sou de 6.000 pessetes l’any i exerceix fins l’octubre de 1946.Del setembre de 1948 fins al gener de 1951 la mestra interina és Maria Garcia Menció que ensenyava a  18 escolars. El 8 de setembre de 1948 a l’aplec del Fau en que es va reposar la imatge, la mainada de l’escola va cantar-hi a l’ofici. Llavors durant un any ve el que tenia la plaça en propietari José Fernández Hernández .El febrer de 1952 pren possessió Montserrat Pons durant un any i després fins el 1961 serà la mestra Maria Pilar Gelabert Nieto i en aquesta data ja només tenia 11 alumnes. En la col·lecta pels damnificats de les inundacions del Vallès del setembre de 1962 l’escola va recollir 265 pessetes. Després vindrà Luzdivina Fernandez  Garcia fins el 1964 que va de mestra de pàrvuls a Maçanet per consort, el seu marit era el sergent de la guàrdia civil, es recordada com una bona mestra. A l’agost de 1964 es nomena a Maria Forch Duran però el 1965 es tanca l’escola que llavors tenia sis alumnes i tindran que anar a l’escola de Maçanet. El març de 1969  el Ministeri d’Educació va posar en concurs el transport fins a 20 escolars des de Tapis, can Duran, el Roquet i mas Olivet fins a les escoles de Maçanet amb un import del servei de 300 pessetes diàries.

Can Mach.-

El 1932 el matrimoni Antoni Mach i Maria Nogué obren un establiment de venda de begudes i menjars en una estança de la seva casa “l’hostal can Mach”. Llavors fins a Tapis només hi arribava un camí de bast per tant la clientela es basava en gent del barri i algun escadusser boletaire, caçador o traginer de fora.

El 1951 Antoni Mach renova la llicència de venda de begudes, però en la dècada dels setanta quan ja feia temps que portaven el negoci Francesc Mach Nogué i  Rosa Valls Guiset es va millorar  i escurçar el traçat de la carretera i això va afavorir l’arribada de més clientela i es va condicionar un menjador més gran. Uns deu anys després s’incorporen a l’establiment el fill Antoni Mach Valls i la seva dona Catalina Batlle Pujol. L’arròs casolà que servien va agafar anomenada i els caps de setmana  hi acudien molts figuerencs i estrangers. A l’estiu de 1986 va arribar-hi la carretera de Costoja i això va suposar més afluència i que hi poguessin arribar els autobusos. El 1989 es va estrenar una cuina nova i un menjador de 180 places . El juliol de 1995 l’obertura del pont de Riumajor va permetre augmentar la clientela francesa i el 2000 es va fer un supermercat i terrassa. L’any 2000 va morir l’avi Antoni Mach Caritg de 91 anys i el 2006 l’àvia Maria Nogué Vila de 93 anys. Des del 2010 disposen d’un allotjament amb una pensió de 6 habitacions molt modernes. És un restaurant d’anomenada i molt concorregut que ofereix les especialitats de cuina catalana (embotits del país, amanides, arròs, cargols amb salsa, vedella amb bolets, senglar i carns a la brasa), també organitza moltes activitats i es una peça clau en la dinamització del veïnat. Avui Antoni Mach i Catalina Batlle ajudats pel seus fills porten la direcció del negoci.

Pere Roura i Sabà.-

Agraïments: Dono les gràcies per la seva col·laboració a Antoni Mach; Catalina Batlle; Maria Cassú; Bartomeu Pineda; Joan Costejà; Jaume Pineda i Lluís Mach.

 

 

Bibliografia.-

Roura i Sabà, Pere. Maçanet de Cabrenys. Història i Natura. Ed. L’autor. Impremta Arrels .Figueres 1999.

Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana.Barcelona,1990.

Badia Homs, Joan .L’Arquitectura medieval de l’Empordà. Diputació de Girona. Girona,1978.

Montsalvatje i Fosas; Francesc. Notícias Históricas. Olot,1988-1917.

Marquès i Planagumà, Josep Mª. Escriptures de Santa Maria de Vilabertran. I.E.E. Figueres ,1995.

Sot i Delclòs, Rafel. La Guerra Gran a Maçanet. Programa Festa d’estiu 1983.

D’Aoust, Enric; Jaquetti, Palmira; Roma, Josep; Just, Joan; Amades, Joan. Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Memòries de missions de recerca. A cura de Josep Massot i Muntaner. Pub. de l’Abadia de Montserrat.Barcelona-1999.

Arxius.-

Arxiu Municipal de Maçanet. Actes i padrons municipals.

Diputació de Girona. B.O.P. Històric.

Ajuntament de Girona. S.G.D.A.P. Premsa Digitalitzada. Hemeroteques: Diario de Gerona; Los Sitios, El Punt i Diari de Girona.

Arxiu Diocesà de Girona. Registre de Lletres; Llibre Verd; Visites Pastorals i Llibres Parroquials de Maçanet.

Arxiu Departament d’Ensenyament de Girona. Nomenament i adjudicació de places docents.

Arxiu Històric de Girona. Protocols notarials del districte de Figueres.

Arxiu de sant Daniel de Girona. Documents i capbreus de la senyoria de Maçanet.

Arxiu de la Catedral de Girona. Documents de la capellania de Maçanet de Cabrenys.

 

Pere Roura i Sabà