La significació del mot senyor, correspon a una persona que tenia la possessió d’unes terres que formaven la seva senyoria dominical o bé que tenia la jurisdicció sobre la gent que vivia en la seva senyoria jurisdiccional. Pel que fa al règim senyorial, podem dir que era el conjunt d’obligacions i servituds que lligaven el pagès o súbdit al seu senyor.

Després d’alliberar el país de l’ocupació musulmana, les terres i edificacions es concediren en alou als comtes, a l’església i a particulars. Això els reportava unes rendes provinents del cobrament de tasques i delmes sobre les collites i els censos per les propietats. En aquell temps Maçanet pertanyia al comtat de Besalú i, més tard, per donació, el nucli urbà i alguns masos van passar a pertànyer al Capítol de la Catedral de Girona. En canvi els veïnats de Fontfreda; Oliveda; Tapis i Els Vilars s’afegiren als dominis monàstics de Lladó; Camprodon i Vilabertran respectivament. En realitat quasi sempre les rendes es llogaven a membres de la noblesa.

Cap el 1170 es va obligar als nobles a reconèixer que els delmes que posseïen els tenien en feu pel bisbe. Malgrat això, era corrent que els feudataris arrendessin successivament els delmes a altres senyors.

Al segle XIII, el pagès que havia acordat un contracte amb un senyor (establiment emfitèutic), i explotava una terra per la qual al començament només pagava censos, a poc a poc, va passar a ser home propi i afocat, és a dir lligat al senyor i fixat a la terra o el mas, que no podia abandonar sense pagar un rescat o remença. Així els pagesos van estar sotmesos a progressives extorsions per part dels seus senyors i van haver d’acceptar forçosament la imposició dels mals usos.

Els mals usos eren sis: la remença o quantitat que havia de pagar un pagès o qualsevol membre de la seva família per a poder abandonar el mas. La intestia era el dret del senyor a quedar-se amb una part dels béns mobles del pagès que moria intestat. L’eixorquia permetia que el senyor es quedés una tercera part dels béns del pagès eixorc, estèril, que moria sense fills que poguessin treballar al mas. La cugucia o dret del senyor a la meitat o a la totalitat dels béns de la dona pròpia , soliua i afocada que fos culpable d’adulteri. L’àrsia, comportava que el senyor tingués dret a quedar-se la tercera part dels bén mobles del pagès a qui s’havia cremat el mas. La ferma d’espoli forçada consentia que el pagès hagués de pagar al senyor una quantitat pel dret de garantir el dot que li aportava la futura muller, amb el mas que tenia pel senyor.

També dels censos que els senyors cobraven als pagesos sobresurten: la tasca, onzena part de la collita; el braçatge, setena part de la collita; el delme, desena part de la collita; la primícia, la meitat o la quinzena part del delme etc.

A vegades les prestacions eren quantitats fixes de cereals, civades, de pans, fogasses, formatges, forques. Altres prestacions de caràcter eren fer jornals en benefici de les explotacions. Els vassalls tenien el deure de fer homenatge i jurament de fidelitat al seu senyor baró, al qual també devien serveis militars: host, cavalcada, guaita, viafora o sometent.

Els senyors podien fer ús del dret de la capbrevació, es a dir, que en qualsevol moment, podien exigir als seus vassalls una confessió pública capbreu, davant d’un notari, de tots els drets senyorials sobre cases i terres que ell creia que li havien de pagar. El pagès només podia negar-se a pagar-los amb proves documentals. Tot això comportava plets i reclamacions de deutes , perquè els pagesos i particulars també se les pensaven totes, per mirar d‘aconseguir pagar el mínim i així poder arraconar alguns estalvis. La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) dictada per Ferran II, va suposar la desaparició dels mals usos i moltes altres servituds i així es va reforçar el poder de la pagesia. Però el règim senyorial perduraria fins a la seva abolició al primer terç del segle XIX.

El terme de Maçanet es força extens i a més hi havia moltes senyories directes. Això feia que sovint la Universitat ,hagués d’intervenir per posar pau, en les disputes i plets que s’originaven entre vilatans i senyors.

El present estudi el repartirem en dos capítols principals: el primer serà dedicat als titulars de la senyoria o sigui als amos del castell de Maçanet i Cabrera; i beneficiats amb bona part del delme. El segon correspondrà als altres terratinents i ordes monàstics, que gaudien de dominis més petits. He d’advertir de l’existència d’algunes llacunes, perquè els dominis han passat per mans de molts possessors; i també la manca de documentació converteix aquesta mena de treballs en un autèntic trencaclosques.

 

Els titulars de la Senyoria

Cap el 1148, apareix Bernat de Maçanet, com a primer senyor conegut, el segueix el seu germà Arnau de Maçanet. El 1174, Berenguer del mas Robau, reconeix tenir en alou el seu mas, per Arnau de Maçanet. El 1177, Arnau va haver de retornar i reconèixer al capellà de Maçanet, Arnau de Darnius i als domers Esteve i Ramon, les primícies de les terres d’Escapçada i altres llocs de Maçanet, que havia retingut injustament. El va succeir el seu fill Arnau de Maçanet, a qui el 1186, Alfons II, comte de Barcelona va posar sota la seva protecció, defensa i segura custòdia, les cases i masos que posseïa per el monestir de Camprodon, així com també la persona del propi Arnau, sota pena de 1000 sous a qui infringís la seva reial decisió.

L’any 1221, Beatriu d’Hortal deixa en testament al seu home Pere d’Orriols, la vall de Maçanet i el castell de Cabrera. El seu fill o nét Mascarós d’Hortal , casat amb Ermessenda de Cabrera, va ampliar el domini comprant la part del delme que tenia Jaume de Vallgornera per 1000 sous. El cavaller Mascarós el 1271, encapçala una delegació davant del bisbe, per edificar la capella de Les Salines i el 1275 va concedir pastures i un molí pel manteniment de la capella. El fill de Mascarós adoptaria el nom d’Arnau de Cabrera, que el 1324 va vendre la notaria i escrivania de Maçanet i Tapis a Pere Douçic, per 50 sous barcelonesos. En alguns documents, apareix també com Arnau de Maçanet, i va morir al castell de Cabrera el 1328.

Cap el 133O, Simó de Cabrera, germà i successor de l’anterior va vendre la senyoria de Maçanet a Beatriu de Cabrenys, viuda del vescomte Dalmau de Rocabertí.

Els barons de Cabrenys.

Des del 1306, els Cabrenys ja tenien enfeudats alguns drets dintre el terme maçanatenc. Beatriu de Cabrenys, fou la successora del seu germà Guillem Galceran, que morí el 1307.Cap el 1313, es casà amb el vescomte Dalmau de Rocabertí ; però era ella personalment la que portava els tots els afers dels seus dominis, centrats en el recinte fortificat de les torres de Cabrenys, aquests s’estenien per l’Alt Vallespir Serrallonga; Costoja; Vilaroja; Horts, Fontanills, Ribelles; Montalbà i Palaldà, que formaven una baronia. Així mateix tenien la senyoria de la vall d’Hostoles i Maçanet que es governaven a part.

 

El 1330, Beatriu ja viuda, es va establir a Maçanet, per això va millorar les estances del castell i va reconstruir el castell de Cabrera, el seu lloctinent era el cavaller Jofre d’Avinyó, senyor de la Vajol. El 1340, arrenda a Jaume Pertussat i Bernat Llampaies, per dos anys, tots els censos que rebia en tota la vall de Maçanet, Tapis , Oliveda, les primícies del castell de Cabrera i el molí de sota el castell. En les seves darreres voluntats va demanar al seu fill, que restituís al rector de Montalbà i al monestir de Cadins, les terres de Puigalt (Puig del Torn), de les quals, ella havia cobrat els censos i delmes injustament. A la seva mort fou enterrada a l’església de Maçanet.

El seu fill gran Jofre, havia heretat el vescomtat de Rocabertí, i el segon Guillem Galceran, nascut el 1320, va ser el fundador d’una nissaga anomenada els Rocabertí de Cabrenys, que es mantindria fins a la fi del segle XVI i donà el sobrenom a la vila.

El febrer de 1352,Jaume de Buach, d’Arles, notari públic de la baronia, aixeca les actes de capbreu a 102 capbrevadors. Aquests reconeixen a Guillem Galceran de Cabrenys, com a senyor de Maçanet i del castell de Cabrera: host; cavalcada; intesties; eixorquies; guaites, etc. Els censos més corrents són: d’una a tres gallines, per Nadal, per cada casa dintre de la vila. D’un a sis diners per un hort o camp petit. Els pagesos per els masos i partides de terra, quatre quarteres de vi per St. Miquel; un formatge de cistella pel maig; forques i pales de fusta; un cuixot o un sou a canvi; un quartà de vi; un cos de civada; una mitgera de civada; una bóta del millor vi; un mallal de vi i sempre el delme i tasques dels esplets. Alguns capbrevadors són homes propis d’un altre senyor, per això només prometen fidelitat.

Fent el recompte dels censos d’aquest capbreu, hi trobem:

En metàl·lic 51 sous i 112 diners. En espècie 4 cuixots,10 formatges de cistella, 8 forques, 2 pales de fusta, 66 gallines, 8 mitgeres d’ordi; 1 eimina, 54 mitgeres, 8 quarteres, 1 cos i 6 sesters de civada; 11 bótes, 3 miteges, 4 quarteres , 6 quartans i 3 mallals de vi; 3 lliures de carn i 3 de cera.

Guillem Galceran cobrava el delme dels masos següents:

Robau, Dalmau, Grau, Fontanella, Ferrer, Soler de Vall, Riu de Vall, Riu de Mont, Dotres de Vall, Dotres de Mont, La Solana, Calabuig, Llobera, Roura, Masdemont, Perer, Quintà, Tinyoses de Munt, Cardona, Riera Fabre, Brull, Vilargueria, Ribargon, Çerís, Vilardomenech de Mont, Vilardomènech de Vall, Quera de Mont, Quera de Vall, Comes, Fossimanya de Mont, Fossimanya de Vall, Daví, Vilardó, Tascó, Belló i Portalló, tots aquests en el terme de Maçanet i de la Falgarona, Perer, Miralloles, Godofre, Roís, Martí, Costes de Munt, Perelló, Ranoher i la borda Oriol de Tapis.

Guillem Galceran, s’havia casat el 1345, amb Maria d’Arborea, filla del jutge sard Hug III, amb la qual va tenir dos fills. L’any 1357, el rei Pere III, empès per les grans despeses de la guerra amb Castella, ven a carta de gràcia la jurisdicció civil i criminal de Maçanet i altres llocs a Guillem Galceran de Rocabertí per 70.000 sous barcelonesos, segons escriptura de Joan Conesa, notari de Calataiud, el 9 d’abril de 1357.

Així la vall de Maçanet es veié sotmesa al poder gairebé absolut del seu senyor, perquè amb aquesta transacció s’afegia a la jurisdicció pròpia del castell termenat Cabrera, les jurisdiccions venudes pel rei. Guillem Galceran, com a gran feudal va intervenir en els esdeveniments de la seva època. Participà amb el rei el Cerimoniós en la invasió del Rosselló (1344), i lluità contra els castellans a Aragó (1363). Aquest any, el bisbe l’autoritza a causa de la guerra a treballar en dies de festa per reparar murs i fortaleses. El 1371 se li dóna llicència per fabricar dues capelles a l’església, una sota invocació del sagrat cor i l’altra a St. Nicolau i Francesc, i el 1373 a instància de la seva esposa, Maria s’autoritza a celebrar-hi. Però el bisbe mana a Guillem Galceran que faci tapar el portal que havia fet obrir a l’església per anar-hi directament del castell.

Els fogatges, d’aquesta època donen 19 focs als Horts, 13 a Ribelles i 100 al castell de Maçanet, tots sota el domini de Guillem Galceran de Rocabertí.

A la casa de Francesc Bonet, es conserva un sarcòfag en molt bon estat, que pertany a un membre de la nissaga dels Cabrenys. En un principi feia suposar que es tractava d’un fill de Guillem Galceran, però hi ha moltes coincidències per pensar que és de Guillem Galceran de Cabrenys, senyor del castell de Cabrera, que es creia havia mort el 1385, perquè en aquest any ja firmava les actes la seva esposa Maria.

El sarcòfag conté dos escuts, un representa un lleó rampant i l’altre amb una banda, entremig hi ha aquesta inscripció en llatí:

Aquí reposa G. De Cabrera que morí a Cabrenys el penúltim dia del mes de juny de l’any del senyor 1384, fou traslladat aquí el 13 de febrer del any del senyor 1388; instituí l’altar de St. Nicolau i Francesc d’aquesta església, la seva ànima descansi en pau amen.

A la mort de Guillem i fins el 1395, va administrar, la baronia Maria d’Arborea perquè, Guerau , l’hereu i Guillem Hug eren molt petits.

Guerau de Rocabertí, heretà la senyoria, però com veurem va patir greus problemes econòmics i calamitats. L’any 1400, en temps del rei, Martí l’Humà, hi hagué a tot Catalunya, un moviment molt fort de remissió de les jurisdiccions, els pobles volien ser vassalls del rei, perquè les carregues eren més suportables.

A Maçanet, els habitants també ho van intentar, fent arribar la seva petició al rei; però van topar amb la resistència de Guerau que va exigir que es reconegués la venda i els drets adquirits pel seu pare el 1357.

El rei no tingué altre remei que donar per bona l’anterior venda, i per això signà una nova escriptura on reconeixia, a Guerau, les jurisdiccions, el 8 de gener de 1401. A rel d’això tot seguit va ordenar un capbreu de tot el terme maçanetenc.

Però les coses li anaven mal dades en les possessions del Vallespir, perdé successivament per deutes les senyoria de Montalbà (1406); Reiners (1407) i Palaldà (1412). Per això, ja feia temps que Guerau i el seu germà Guillem Hug vivien al castell de Maçanet, sempre constava que era el seu principal domicili.El seu procurador era en Guillem de Buach, àlias Falgarona de Tapies.

Els maçanetencs amb els seus propis diners es redimiren i quitaren a favor del rei Alfons V i així el rei, el 7 de juny de 1416 va recuperar de Guerau i retornar a la reial corona, totes les jurisdiccions que el seu avi Pere III, havia venut a Guillem Galceran el 1357, retornant-li 50.000 sous, però deixant-li lliures les possessions i drets enfeudats abans d’aquesta data.

Però el mateix any fou acusat pel veguer del Rosselló, de cobrar contribucions abusives i maltractaments als seus vassalls de la baronia de Cabrenys, fet, que havia provocat el despoblament i empobriment del feu. A partir de llavors comencen un seguit de plets, que van acabar amb l’empresonament de Guerau, a Barcelona el 1418 i 1419, on morí, i el procurador dels feus li posà empara reial als seus dominis. Guerau s’havia casat amb Joana de Pròixita, i tingueren un fill, Guerau, però de fet, l’hereu fou el seu germà Guillem Hug, que tampoc fou gaire afortunat, amb gairebé tots els béns embargats.

Guillem Hug es casà amb Francesca d’Erill, i tingué quatre fills Dalmau, Pere, Bernat Hug i Joana. A la mort de Guillem Hug el 1428,el seu hereu Dalmau, tenia 13 anys, i fins el 1436 tingué de tutor al seu cosí Guerau. El rei Alfons V el nomenà majordom reial i serví al rei en les guerres d’Itàlia. També els seus germans Pere i BERNAT Hug foren protegits i beneficiats pel rei. Estigué almenys 12 anys fora, etapa en que regia el seu cosí Guerau. El 1445, ja havia obtingut l’alçament del segrest i rescatava la senyoria de Palaldà.

L’u de juny de 1454, Joan d’Albuzano, lloctinent del batlle general de Catalunya, de la vegueria de Besalú, estableix en nom del rei, als homes i la Universitat de Maçanet, la muntanya anomenada de Maçanet i de Tapis. I també la facultat de caçar i pescar en tot el terme. Alhora els hi concedeix la taula de la carnisseria, dues tavernes i la gabella . Amb aquests privilegis el rei recompensava als maçanetencs, per la seva col·laboració econòmica en el rescat de la jurisdicció. Des d’aleshores els senyors només conservaren els drets tributaris sobre collites i béns i el domini útil dels castells.

Dalmau s’havia casat amb Beatriu de Cervelló i tingueren un fill, Guerau .

Durant la guerra civil, prengueren les armes al costat de Joan II, i el 1468, Joan duc de Calàbria i Lorena, li va confiscar tots els béns i els adjudicà a Arnau de Foixà. Dalmau i Guerau foren empresonats a Barcelona, pels homes de l’abat de Ripoll, durant dos anys (1468-1469).Acabada la guerra el 1472 va recuperar els béns. Guerau, va heretar la senyoria el 1478 i es va casar amb Elionor de Montcada i va morir el 1497. Aleshores i fins el 1503, firmava les actes la seva viuda, data en que agafà Cabrenys el seu fill Pere de Rocabertí, aquest també va patir confiscacions per deutes als vescomtes de Canet. El 1528, va encarregar una còpia del capbreu de 1352, a Pere Tor, notari de Ceret.

Es va casar amb Anna de Gualbes i morí el 1555, deixant dos fills Felip i Francesc. El va succeir el seu fill Felip de Rocabertí, que va destacar en la defensa del Rosselló contra els francesos i morí sense fills el 1562. Aquest mateix any s’havia fet a Maçanet un capbreu que constava de 50 actes.

Durant els segles XVI i XVII els Rocabertí, anaren fent millores en el castell de Serrallonga, on hi passaven llargues temporades, però també tenien casa a Perpinyà i a Barcelona. Fou successor el seu germà Francesc de Rocabertí, que residia normalment a Barcelona. Un capbreu de 50 actes en favor de Guillem Sunyer del Reial Consell, el 1588, com a senyor dels castells de Cabrera i Maçanet demostra una nova confiscació. Francesc mor sense successió el 1589 i fa hereva a la seva esposa Elionor de Paguera. Així s'extingeix la nissaga dels Rocabertí de Cabrenys. Fou enterrat a Sta. Maria de Serrallonga i a la seva làpida hi diu: Aquí descansa el noble senyor Francesc de Rocabertí, la seva ànima descansi en pau amen. Morí el 3-XI-1589.

El 1599, Elionor, renunciava en favor del seu germà Bernat de Paguera i de Roger, domiciliat a Barcelona. Aquesta donació va ser rebutjada de bon principi pel reial patrimoni, però Bernat va guanyar la causa.

El 1601, es casà amb Elisabet Taberner, aquest senyor va voler rescatar antics drets feudals, i per això tingué causes i plets amb els seu vassalls. A Maçanet es volia apoderar de les terres del Comú. Però el 10 de gener de 1607, es va firmar una concòrdia en que va prometre respectar els drets i terres de la Universitat.

El 1606, Bernat de Paguera, ordena un capbreu, que consta de 70 actes. En la collita de 1607, alguns masos foren escorcollats, en presència d’un representant judicial, perquè hi havia sospites de frau en el delme. Fou un personatge important, membre del Consell de Cent, cònsol a l’Alguer(1638), participà al setge de Salses 1639) i fou conseller en cap de Barcelona el 1645.

La seva filla Eulària de Paguera, es casà el 1617, amb Felip de Sorribes i Rovira i va cedir en testament fet a Berga el 1627 al seu marit tots els seus dominis el 30 de setembre del 1644, aquests estaven domiciliats a Barcelona.

El 9 de desembre de 1644, Felip de Sorribes, fa testament en el castell de Serrallonga, davant del notari Rafael de Trinxeria: “ vol ser enterrat a Serrallonga junt amb la seva esposa dona Eulària, deixa entre altres coses els castells de Maçanet i Cabrera, amb molts censos i directes senyories, molí i prat”. Obté la senyoria el 1661, el seu fill Josep de Sorribes i Paguera , aquest pretenia recuperar les justícies civils i criminals, però no ho aconseguiria. El 1667 va fer testament i va morir a Perpinyà a casa seva situada a la parròquia de St. Joan i en el carrer de la Mà de Ferro, el desembre de 1672. Aquest any s’havia arrendat el terçó de Maçanet a Joan Escofet pel preu de 20 dobles d’or per any. En l’inventari dels seus béns fets per la seva viuda Teodora d’Ortafà, reflecteix l’important patrimoni que tenien aquesta gent al castell de Serrallonga, on només hi vivien a l’estiu.(capella, pou de glaç, molí, celler, bestiar, cereals, vi, ferro, fusta etc.). També hi consta “lo castell derruït y terçó de Massanet ab censos y directes senyorias”.

La filla Josepa de Sorribes el seu marit Francesc de Ros, el 1680 veneren a carta de gràcia a mossèn Antoni Roca, canonge d’Urgell i fill de Maçanet, el terçó dels delmes ,censos i directes senyories de Maçanet per 503 dobles d’or. I el 28 de març del 1689 a La Jonquera, es ven al monestir de St. Daniel de Girona, representat amb procurador i a favor de l’abadessa Maria de la Nuça i tot el seu convent. Per això han de pagar 1852 lliures als marmessors del canonge Roca i 250 dobles d’or als senyors Francesc de Ros i Josepa de Sorribes, que estaven dipositats a la taula de canvi de la ciutat de Girona. En les escriptures i consta a la capçalera: Venda del dret de lluir y quitar dels castells derruïts decima y censos rebien los egregis senyors conjugues Don Francisco de Ros comte de sant Feliu y Josepa de Ros y de Sorribes sa consorte a favor de la abadesa y convent de sant Daniel de Girona.

El 14 d’abril del 1689, es va fer un pregó a la plaça de Maçanet anunciant el traspàs de la senyoria. Durant els anys 1691-1692, es fa un capbreu amb 40 capbrevadors. També s’establiren algunes terres a darrera l’església per fer casa. El monestir va construir a tocar l’església una capella dedicada a St. Onofre, que aviat s’ abandonà i llavors l’ arrendaven a l’obra de l’església per a guardar-hi les collites. L’administració de la senyoria anava a càrrec d’un procurador que arrendava el delme en subhasta pública al més donant, normalment eren negociants de Maçanet.

Heus aquí alguns arrendaments: El 1690, s’arrenda a Francesc Donés per 3 anys i el preu de 189 lliures l’any. El 1699, a Pau Farall, Joan Cardona i Joan Lluc Cortada, pel preu de 103 lliures l’any. El 1732, a Josep i Francesc Pontonet, traginers pel preu de 210 lliures. El 1750 a Damià Costa, Damià Arquer i Jaume Tutau per 251 lliures.

El 1749 hi hagué un conflicte entre els senyors directes i els habitants de Maçanet perquè s’havien fet moltes transmissions de terres i cases sense pagar els foriscapis i com feia molts anys que no es capbrevava tampoc no es pagaven els censos. Per això el plet arribà a la Reial Audiència i llavors la Universitat va intervenir per posar pau i pactaren un capbreu general de cadascuna de les senyories directes. També acordaren que es pagarien endarreriments sempre que es poguessin demostrar documentalment. Per això el capbreu de St. Daniel del 1749-1754 és molt complet i conté 97 capbrevadors.

El 1760, Josep de Ros, comte de Sant Feliu, va intentar recuperar la senyoria, mitjançant un plet contra el monestir, reclamant que la venda que s’havia fet el 1689, era a carta de gràcia; l’ assumpte fou llarg i va acabar el 5 de maig de 1828, amb la sentència del Real i Supremo Consejo de Castilla que va donar la raó al monestir i en contra del senyor Josep Ros i Delpàs.

A mitjans del segle XVIII, no sabem perquè el delme es reparteix a parts iguals, amb l’Ajuntament de Figueres, com a administrador de la causa pia d’ Anna Cellers, fundada a favor d l’Hospital de Figueres. L’Ajuntament de Figueres, per ser més a prop tenia el costum de portar-ne l’administració, subhastava el terçó i l’adjudicava al més donant i després en donava la meitat que pertocava a St. Daniel. L’arrendament del terçó de Sorribes, com s’anomenava la senyoria de St. Daniel , va reportar al monestir entre els anys 1829 al 1833 un total de 1422 lliures i va cobrar el delme fins l’any 1838.

Els altres senyors

Ja hem dit que a Maçanet hi havia moltes senyories directes, per això tot seguit parlarem no, és dels dominis més importants que eren: la capellania de la catedral de Girona, el monestir de St. Pere de Camprodon, Sta. Maria de Vilabertran, Sta. Maria de Lladó, els senyors del castell de la Masó i els Vilarig.

La capellania de la catedral de Girona.

Una capellania era el càrrec, amb honors, el drets i obligacions anexos , d’exercir els serveis de culte en una capella. La titularitat de la capellania de Maçanet corresponia als canonges del capítol gironí. No sabem els orígens d’aquest domini a Maçanet, però tot fa pensar que fou al segle XII, amb el procés d’apropiació d’esglésies per part de la catedral de Girona. Aquest fet va topar amb els senyors feudals, fundadors d’esglésies, perquè aquests cobraven tant els censos sobre els fruits de la terra com els beneficis pròpiament eclesiàstics. Però els nobles no van poder fer res davant l’amenaça de ser castigats amb l’excomunió.

El capítol es repartia la primícia (renda que suposava rebre els primers fruits que es collien i a Maçanet equivalia a 1/3 del delme) ,amb la parròquia, escollia domers o rectors, i tenien masos, terres i cases en domini directe per les quals rebien unes rendes considerables.

El 1177, la capellania exigeix a Arnau de Maçanet, la restitució del delme d’Escapçada que retenia des de feia molt de temps. El 1189el capellà. Estableix un camp a Arnau Mestre, situat al cap de l’església. El primer capbreu a favor de la capellania, data del 1271, on hi figuren totes les rendes que rebia a St. Martí de Maçanet:

La meitat de les primícies de pa, vi, carnalatge, llana i fruits que es repartia amb els domers. La meitat de les oblacions de totes les festes anyals. Per la festa de St. Martí totes les oblacions de pa, blat diners i tota la lluminària, excepte 6 espelmes bones pel sagristà i una per cada domer. La meitat dels salpassos. Les ofrenes dels bateigs que es fan per Pasqua i Pentecosta. També a cada mas que hi havia una defunció, una fogassa, un mallal de vi i 1 quartera d’aresta per raó del convit.

També s’ha de tenir a disposició de la capellania una casa bona per a guardar-hi el gra i després d’haver fet les particions, han de rebre 3 mitgeres d’ordi pel solatge. A l’església de Tapis, rep cada any, 1 quartà d’oli i de blat de l’obra de l’església. Per Nadal i per Pasqua la meitat de les ofrenes i una tercera part per Tots Sants. També la meitat de totes les vigílies. I el domer han de prestar per Nadal 5 sous comtals per l’alberga. També rep totes les primícies de pa, vi i tots els altres fruits. També quan un home o una dona mor, una fogassa, un mallal de vi i una quartera de gra d’aresta.

Pel que fa als capbrevadors confessen que són homes propis de la capellania, sobretot declaren cases dintre la cellera i terres al seu voltant .

Guillem Caminal té la borda de la Cel·la per la qual fa cada any 1 porc, 2 mitgeres de civada i tasques de pa, vi i hortalissa. Maçanet de Puigoriol, paga per la seva borda 2 gallines, i aimina de civada i 1 cuixot del millor porc i tasques. Berenguer Aillola , per una casa al cap del cementiri 12 diners i 5 gallines pel seu hort. Castelló Sapells per una casa 6 diners. Guillem Saguer, per una casa 6 diners. Pere de Vinyagòlia, per una vinya al carrer del Reliquier, 15 diners comtals. Bertran Carrera per una casa al Reliquier 6 diners i per una a tocar el cementiri 7 diners. Berenguer Galllard, per una casa al cap del cementiri 5 diners. Berenguera te dues cases al carrer del Reliquier i fa de cens 6 diners. Pere de Sapells, domer de Maçanet, té una vinya prop de la borda del Roure i presta de cens 6 diners. Berenguer Ballester per una casa al Reliquier 1 mitgera de civada. Joan de Vilardomènech, té l’alou de St. Martí i una vinya a Tapis fa de cens una gallina, 1 mitgera de civada, delmes i primícies. Rep la capellania, pel molí que es dessota l’església 1 mitgera de civada i 18 diners comtals. El 1317, al canonge Guillem de Vilarig, administrador de la capellania, concedeix la condició de “donats” a Ferrer Dauder de Ceret i a la seva esposa Guillema, a la capella de les Salines. El 1325, Pere de Boxeda, s’ofereix com a rector de les Salines, mitjançant un jurament prestat a Pere de Galliners, canonge de la capellania.

El 1334, la Universitat paga de cens a la capellania cada any per St. Miquel 1 mitgera i dos cossos d’ordi, per un camp de la borda Mercera, on hi havia traslladat el nou cementiri. El 1335, el capellà i el domer, convenen amb els parroquians que tots els homes que moriran fins a l’edat de 12 anys i les dones fins a 10 anys, es considerin albats i paguin els drets acostumats.

El 1417 es fa un capbreu que conté 36 capbrevadors. Entre les confessions en favor de la capellania, hi ha la taula de la carnisseria que tenia Pere Castell. El 1581,es fa un capbreu de 36 actes ,en poder del notari Gaspar Vilar de Figueres. A l’estiu del 1625, el nou rector de Maçanet, Andreu Parés va deixar anar trona avall, que per justícia les primícies dels raïms i altres fruits, li pertocaven tot a ell, i que no entreguessin res a l’arrendador de la capellania.(a qui corresponia la meitat). Va arribar la verema i el rector es va quedar amb tota la primícia. Quan ho van saber els canonges de Girona, aprofitant que tenien per costum oficiar la missa de la festa de St. Martí, es presentaren a Maçanet amb el fiscal, i el rector no va poder impedir que diguessin missa, i fou pres. El procés va arribar a Tarragona i quan s’havia de celebrar el judici, el rector fou alliberat i fugí cap a Perpinyà. Des d’allí portà el cas a Roma, però va morir abans que rebés cap resposta. (1628). El 29 d’abril de 1609, el capítol arrenda les rendes i la meitat dels foriscapis a Andreu Pons de St. Llorenç de la Muga, per 4 anys i pel preu de 40lliures l’any. El 1672 l’arrenden a Joan Balot, traginer de Maçanet per dos anys i preu de 84 lliures per any. El 1676 a Miquel Vilanova, pagès de Maçanet per 65 lliures i el 1678 a Josep Prim, teixidor de lli per 63 lliures. El 1703 el rector Josep Viñas, manifesta que a Maçanet es paga a la cota de trenta tres, això és dos al delme i un a la primícia.

Entre 1749 i 1751,es va fer un capbreu amb 41 actes, perquè s’havien deixat de pagar molts lluïsmes, en les transmissions de terres i cases i per això s’exigia una mostra més rigorosa dels documents de propietat. Tot i això encara es perdien molts lluïsmes, perquè el capítol va encarregar el 1797 a Joan París de Maçanet, la recerca de presumptes rendes no declarades. Aquest va descobrir 18 transmissions que no havien pagat la part a la capellania. Les darreres confessions a favor de la capellania daten del 1829, a poc a poc ja s’anava cap a la desamortització.

 

Monestir de St. Pere de Camprodon.

El monestir de Camprodon fou creat pels volts del 950, i els seus principals dominis es va formar primer gràcies a les donacions comtals i més endavant amb les d’altres nobles. L’any 952, el comte Guifré II de Besalú li feu unes notables donacions al terme de Maçanet:

Al comtat de Besalú dintre el terme de Machanedo (Maçanet), el lloc que anomenen Oliveda amb les seves cases, casals, horts, vinyes, molins etc. I l’església de St. Andreu amb els seus delmes, primícies i oblacions dels fidels d’aquesta parròquia. I aquest alou té aquests límits, afronta a l’est amb l’Illa Falgosa i baixa per la serra fins a la riba del Riu Malo (El Rimal), al sud amb el Riu Malo, i puja pel clot a Fontefrigida (Fontfreda), o bé si es vol dir Rochafort (Rocafort) i s’enfila per la serra al puig de Farie i baixa per la serra a Cherterix ; A l’oets amb Cherterix o més bé en el pagus que és sobre la Falguera(camp de Falgueres) o fins l’alou i vilar que fou d’Olivane (St. Pere dels Vilars) i baixa per la Coromina (Coromines), fins al riu Arnaria (Arnera), i al sud afronta amb l riu Arnera.

Poc després el 954, el comte donà al monestir l’alou de les Vernedes a Tapis.

En la vila que anomenen Tapias l’alou anomenat Vernedis, amb els seus boscos, plantes, vinyes i garrigues.

Es tracta de la contrada anomenada Les Vernedes, prop del mas de la Gavarra. Es curiós que en les seves afrontacions hi surten molts noms que ens han arribat fins al dia d’avui “font de Merla”; “muntanya de la Gavarra”; “coll de Prat”; “pas de la Cullera”; “La Quera”.

L’any 1003, Eudald i la seva dona Tudela fan donació al monestir de Camprodon d’un alou a Maçanet, en el lloc de Vilarbell (Vilar de Belló, Can Vinyes, Can Llaona i el mas Castell),que llinda amb terres del propi monestir i amb la Roca de Cabrera. El 1011, Servallo i la seva muller Ansevara, cedeixen els seu alou anomenat Vilarbell.

El 1017, el Papa Benet VII, confirma totes les possessions d’Oliveda, Vilardebelló i Tapis a favor de Camprodon. El 1074, Oliva deixa a St. Pere de Camprodon un alou anomenat Vilarbell, amb la condició de que entreguin cada any un mallal d’oli (12 litres) a la parròquia de St. Martí de Maçanet.

El 1252 consta que Bernat de Cistella prestà homenatge a l’abat de Camprodon de tot el feu de Tàpies. El 1299 el cavaller de Cistella com a batlle de Tapis definí i donà al cambrer de Camprodon tots els censos que rebia en dita parròquia.

L’administrador de les rendes, era el monjo cambrer, és a dir el tresorer del monestir, que solia arrendar la senyoria de Maçanet, junt amb d’altres propietats que tenien en pobles propers.

A Maçanet els seus dominis eren: Oliveda; Tapis; Vilar de Belló i algunes terres properes a la ribera d’Ardenya i Rinadal que posseïen en indivís amb els senyors de la Força de la Masó. Encara avui es conserva el nom del Solà de St. Pere, fent referència al domini d’aquestes terres per part del monestir.

En un document del 1597, hi consta tot el domini de l’abat de Camprodon i les rendes que cobraven a Maçanet.

Masos Riera, Vasar, borda del Ballestar i Riumal, situats a la parròquia de St. Andreu d’Oliveda fa de cens 12 sous, 1 gallina i delmes a favor de Ponç Costa.

Mas Ferrer i mas Soler de Vall de Vilar de Belló en la parròquia de Maçanet fa 11 sous a favor de Joan Saguer.

Masos Duch, Vilar de la Roqueta, Can Tusa, Quintar, Safont, Forner, Bosch i Forn units al mas Duch. Fa 8 mitgeres i 4 quarteres de civada, 18 sous, 5 gallines, a favor de Gracià Duch de St. Andreu d’Oliveda.

Mas de la Carrera fa 1 ½ quarteres de civada, 1 gallina i 9 sous a favor de Margarida Duch de St. Andreu.

Mas Camarer units al mas Masdevall i el mas Vasar de Mont de St. Andreu, 13 sous a favor de Felip Coll de Maçanet.

Peça de 3 jornals de bous dita la Noguereda del Roure, 2 sous a favor de Gabriel Olivet àlies Cardona.

El mas de la Riba parròquia de St. Bes de Tapias 1 gallina i 1 sou a favor de Llorenç Olivet àlies Masó.

Masos Falgarona, Falguera, La Muntada, Tell i del Bosch amb un molí units al mas Falgarona, en el terme de la parròquia de Tapias, fa 19 sous a favor d’Angela, muller de Bartomeu Mach àlias Falgarona.

Peça a Maçanet al territori Coll de Vajol de tinença 10 jornals de bous amb un molí en ella, fa 3 diners a favor de Gabriel Olivet àlies Cardona.

Altra de 5 vessanes en dit territori fa 2 sous a favor de Joan Pere Danés, ferrer de Maçanet.

Vinya de 6 vessanes a la parròquia d’Oliveda que fou de pertinences del mas de la Roqueta, 3 sous a favor de Joan Baró. Pagès de St. Pere dels Vilars, territori al pla de Coromines.

Altra de 6 vessanes a les Pedres Blanques o Coromines d’Oliveda,3 sous a favor de Montserrat Bofill, pagès dels Vilars.

Mas Olivera a St. Andreu fa 3 mitgeres de civada, 3 gallines i 5 sous a favor d’Aniol Cortada, fill de Gabriel Cortada, pagès de Maçanet.

Masos Perelló, Ribellas i Corominas a St. Bres de Tapias, 12 sous i 1 ½ quarteres de civada a favor de Joan Viñas.

Mas Perer a Tapias 7 sous i delmes a Bartomeu Mach àlies Falgarona.

Masos Robau i Roura a Maçanet, 8 sous a Antoni Bordas, àlies Masrobau de Maçanet.

Mas de la Carrera de Maçanet 6 sous a Joan Francesc Mas.

Masos Quintà, Parer, Riudemont, Riudevall , Massamont, Costanova i Collell units al mas Quintà de Maçanet, fa 15 sous,1 gallina i 1 pollastre a favor de Baldiri Quintà pagès de Maçanet.

Peça de 9 jornals de bous dita el Palau del Pi, fa 1 sou de Gerònima Bartomeu muller d’Antoni Vilanova de Maçanet.

Altra de 3 vessanes, al clos de la Noguereda, altra de 3 al coll de Vajol, fa 2 sous a favor d’Antoni Castell de Maçanet.

Peça al coll de Vajol de 12 vessanes, altra a Les Salelles de 6 jornals de bous, el prat de Tinyoses, fa 2 sous a favor de Joan Coll, pagès de Maçanet.

Peça dita la porca de 2 jornals de bous que fou de la borda del Quintà, 1 sou de Francesc Saguer.

El cambrer de Camprodon, Antoni Jofre arrenda el 1664,a Jaume Mir Pujades, mercader de Figueres el delme , rendes i meitat dels foriscapis de Maçanet, Tapis i altres llocs per 4 anys i preu de 22 lliures de plata per any. Aquest mateix any es fa un capbreu que comença amb: “Josep Castells té el Prat d’en Saula; Francesc Vilanova té els masos Robau i el Roure, aquest rònec i deshabitat, per els que paga 8 sous; Margarida Viñas té els masos Ribellas amb els agregats de Perelló, Bonadona i Corominas formant una mateixa gleva, per els que paga 12 sous i mitja quartera de civada; Francesc Quintà i Pau Quintà, pare i fill, tenen el capmàs del Quintà, amb els seus masos units formant una mateixa gleva, pel qual paga 13 sous i 1 gallina viva; Pere Cortada té el mas Ruís amb els seus agregats. Andreu Duch té el mas Duch i altres masos units pels que paga 36 sous i 6 gallines; Joan Pere Costa té el mas de la Riera amb d’altres units fa 16 sous 1 2 gallines”.

Els darrers documents són del segle XVIII, es tracta de capbreus: El 1730, Josep Robert confessa tenir una peça anomenada Camp d’Oms de 5 vessanes; Miquel Masdevall té el mas Ferrer, al costat de l’església d’Oliveda amb les terres estimades en 6 càrregues de sembradura; Joan Duch té el mas Duch i altres masos units; Joan París té el mas Roquet; Damià Cortada i Zelabert té el mas Olivera.

El 1754, Narcís Gorgot i Cardona, negociant de Darnius, confessa tenir el mas Roquert, can Tusa i Vilardell que havia comprat de poc a Jaume París.

El 1835, desapareix la comunitat de monjos de Camprodon i alhora s'extingeix la senyoria després de gairebé nou segles de domini.

Canònica de Santa Maria de Vilabertran

El domini de Sta. Maria de Vilabertran a Maçanet s’inicia l’any 1075.

Donació que fan Joan Ramon Adalbert i la seva esposa Ermendarda a Sta. Maria de Vilabertran de la parròquia de St. Pere dels Vilars (vila Olibani), amb la parròquia, el cementiri de 30 passos, els delmes, primícies i oblacions.

El 1077, Bernat Pere defineix al monestir l’alou format pels masos Godofreny i Miralloles. EL 1079, Galceran deixa a Vilabertran tot l’alou que té a St. Pere dels Vilars i un sacrarium (reliquier), que és prop de l’església de St. Pere. El 1099,Gaucefred Dalmau els fa donació d’un mas als Vilars on habita Giribert, a precs del prelat Pere Rigall, per amor de Déu i pel preu d’un mul valorat en 3 lliures de plata.

El 1116, en una butlla del Papa Pascual II es confirma a Sta. Maria de Vilabertran la possessió de Sancti Petri de vilare Olivario. El 1140 Arsendis deixa a Vilabertran el seu mas a Vilar de Belló, dit el Pujol. El 1148, Saurina deixa els mas Dalmau de Vilardelet. El 1170, els marmessors d’Arnau d’Hortal, fan entrega a Vilabertran del mas Guerau de Vilardelet (el Grau). El 1176, l’abat de Vilabertran estableix a Ramon de Peralada la borda de Vilardell (can Muntada).

El 27 de febrer de 1365, el rei Pere III : Aprova i confirma la venda feta pels seus procuradors a l’abat de Vilabertran. Del mer i mixt imperi, jurisdicció civil i criminal i host i cavalcada, pertanyent al senyor rei, en el lloc i parròquia de St. Pere dels Vilars, la qual venda feren dits procuradors per el preu de 175 florins el 10 de desembre del 1364.

Així veiem que amb donacions i compres el monestir de Vilabertran es converteix en amo absolut dels Vilars i també d’alguns masos situats a l’est del terme maçanetenc. Encara avui prop de la carretera que puja cap als Gesos hi ha un lloc anomenat Puig de Forques, en els límits amb el terme d’Oliveda. Les forques eren pals clavats a terra que tenien més objecte de domini que de suplici.

A darrers del segle del segle XIV i també en el XV, el terme dels Vilars va quedar gairebé deshabitat, com a conseqüència de les epidèmies de pesta i males collites. El 1417, només hi queden 3 parroquians. El 1535, el capitol estableix els masos Puig de Vall i el mas des Quer a Bertran Malagrana; i els masos Soler i Vilar a Ramon de Taià, tots ensorrats i deshabitats ja de molt temps i amb la condició que els reedifiquin i visquin permanentment.

El 1645, arrenden el delme dels Vilars per dos anys a Joan Font i Figa de Crabonills i a Joan Baró dels Vilars pel preu de 50 lliures l’any. El 1696, s’arrenda el terçó dels Vilars a Francesc Figa de Carbonills i a Francesc Rodà i Bartomeu Illa de St. Llorenç de la Muga, per dos anys i preu de 35 lliures i 12 sous l’any.

El 1701,el monestir de Vilabertran ven: la jurisdicció civil i criminal de St.Pere dels Vilars al vescomte de Peralada, Guillem Emmanuel de Rocabertí, pel preu de 4000 lliures barceloneses. El batlle era Jaume Cardona i els caps de casa, Josep Marcé, Josep Baró, Joan Duch, Josep Pairó i Duran i Josep Magester.

El 1743, arrenden a Ramon Llevanera, pagès de Lladó, el terçó o part del delme de tot gra d’aresta, mongetes, blat de moro, llana i altres fruits així com la meitat dels foriscapis dels Vilars, per el preu de 31 lliures l’any. El 1771, Joan Vilanova capbreva els mas Sabarrès a favor de Vilabertran, que inclou d’altres masos ensorrats, Godofreny, d’en Berna, Miralloles i Collell. El mateix any, el vescomte de Peralada, nomena a Silvestre Marcé del Bac de Grillera, batlle dels Vilars per dos anys i el 1791 és designat Josep Forquet treballador d’aquest veïnat. El 1802 el rector dels Horts diu que a St. Pere dels Vilars, del delme se’n fan 4 parts iguals, els canonges en reben 3 i l’altra el rector amb tota la primícia.

 

El monestir de Sta. Maria de Lladó

El priorat de Lladó, va posseir a Maçanet el terme de St. Miquel de Fontfreda. L’inici d’aquest domini arrenca l’any 1115 quan:

Enginenda, Pere i Arnau Grau, donen l’església de St. Miquel de Fontfreda al monestir de Sta. Maria de Lladó.

El 1123, el Papa Calixt II en una butlla, confirma els béns de Lladó a St. Miquel de Fontfreda. El 1165 Pere Bernat defineix al monestir dos masos a Fontfreda on habiten Pere Girbert i Pere de Puig. El 1239 en un arbitratge sobre el delme de Fontfreda llegim: el prior i el convent de Lladó té el delme de Fontfreda, amb el seu graner i el porxo que és en la cel·la de St. Miquel de Fontfreda. Es tracta de les restes que hi ha sota la casa de la capella i l’arcada del costat de l’església.

El 1269 Ramon de Soler i el seu fill Arnau venen al prior de Lladó la possessió i senyoria de St. Miquel per 1200 sous barcelonesos. El 1350 Fontfreda tenia 12 focs d’església és a dir uns 50 habitants. El 1362, Perpinyà de Roure, rector de Fontfreda diu que ell per raó de la rectoria rep des de molt antic els delme dels masos de Breta, Puig, Gibert i Renart i el prior de Lladó els delme dels masos restants.

El 1444, el rector Joan de Santamaria, diu que el valor de la rectoria de Fontfreda és de 6 lliures. El 1573, Jaume Puig, capbreva el mas Puig a favor del prior de Lladó. El 1730 en un capbreu del mas Pericot, es fa constar que dintre la seva propietat hi ha els masos rònecs de Font, Viladevall, Planells de Munt i de Vall, l’Artiga, Saig, Guillamot, Pi, Ferrer, Dalmau i Palomí.

El 1703, el rector de Fontfreda confessa que el prior de Lladó rep tot el delme i ell la primícia. El 1790 a Fontfreda hi havia 10 masos habitats que pagaven els censos a Lladó: el Rimaló, el Puig, el Pericot, can Llaona, can Montèia, can Josep Oliveras, Hort de la Deu, Can Trilla, Can Badia i casa de la Capella.

 

Els senyors de la Masó

Ja hem parlat diverses vegades del castell o força de la Masó, un casal fortificat del segle XIV, situat prop del Quintà. Fou propietat dels Avinyó i després dels senyors de Darnius, que s’entitolaven barons de Darnius, de les Illes i senyors del castell de la Masó. Cobraven delmes i censos d’una vintena de masos i terres, bona part, compartits amb el monestir de Camprodon, situats a la ribera d’Ardenya, Rinadal i Tapis. El 1337 el senyor era Simó d’Avinyó.

Del 1452 al 1455, hi ha diferents capbrevacions a favor de Pere de Darnius senyor de la Masó. El 1550, Magdalena de Darnius, filla de Pere de Darnius, es casà amb Felip d’Ardena, donzell d’Illa. Des de llavors els Ardena es van convertiren en senyors de la Masó. Però durant alguns anys van compartir en indivís la senyoria de Darnius i la Masó amb els Rocabertí i els Bret que també eren barons de Darnius.

L’any 1561, el noble Llorenç de Rocabertí i Darnius com a senyor de la Masó, fa un capbreu on hi figuren els masos: Quintà, Figuereda, Dinat, Vilarnau, Riudemont, Riudevall, la Solana, Calabuig, Llobera, Dotres i Gifreu.

El 1575, els germans Francesc i Anna d’Ardena, compartien la senyoria amb Onofre de Darnius i Bret . Aquest any arrenden el terçó per 3 anys a Francesc Roure de Maçanet pel preu de 15 lliures barceloneses l’any.

A Francesc d’Ardena el va succeir el seu fill Joan d’Ardena i Darnius, que el 1616 junt amb Cecília Çabastida Bret i Darnius, van fer capbrevar com a senyors per indivís de la Masó. En el document hi consten 12 capbrevadors, que paguen el delme de fruits, pa, vi llegums, lli, cànem, hortalissa, carnalatge , llana i un promig de 5 sous cadascun.

Joan d’Ardena, es va casar el 1610 amb Lluïsa Çabastida i Bret , així amb aquesta aliança es va unificar el domini de la baronia de Darnius. En aquesta època els Ardena alternaven el domicili de Perpinyà amb Barcelona.

El 1620 Joan d’Ardena arrenda el terçó de la Masó a Joan Roger, sabater de Maçanet per 3 anys i 30 lliures l’any. El 1630 a Pere Cortada i Guillem Terrauba. El 1640, Lluïsa d’Ardena i Çabastida, arrenda el delme de la Masó a Francesc Cardona, pagès de Maçanet, per 5 anys i 90 lliures l’any. El 1649, Rafael Brunet i Puig procurador dels senyors de Darnius, Josep de Llaviana i la seva esposa Maria de Llaviana i d’Ardena, arrenda per 4 anys a Jaume Coderch, negociant de Maçanet el terçó de la força de la Masó i el de les Illes per 170 lliures l’any.

El darrer senyor de la Masó que he trobat és Oleguer d’Ardena i Darnius, comte de Darnius el 1758.

 

Els Vilarig

Aquest llinatge procedent del castell de Vilarig (terme de Cistella), posseïren més tard altres llocs com Palau Saverdera, Llers, Vilamaniscle i per herència unes cases i terres a Maçanet.

Ramona de Vilarig, cap el 1330, va heretar del seu marit Dalmau d’Avinyó, uns dominis directes a Maçanet i per això va ordenar un capbreu, al notari de Maçanet Berenguer Douçic on hi figuren 30 capbrevadors. Entre els béns declarats hi ha unes cases i patis al carrer del Reliquier (Borriana), vinyes i horts al voltant de la vila, les bordes de la Grevoleda, Çerís i Roure i el mas Tinyoses de Dalt.

Dalmau d’Avinyó, va fer hereus als seus descendents i també un benefici que havia fundat a l’església de Peralada, sota la invocació de la Verge Maria i que cobraven les rendes de Maçanet en indivís. El 1352 el titular de la senyoria era Galzeran de Vilarig. El 1619, en un capbreu es reconeix a favor del benefici de Peralada i a Francesc de la Nuça i de Montbui, viudo i usufructuari d’ Isabel de vilarig i de Cruïlles. El 1627, es fa un altre capbreu al senyor Bonaventura de la Nuça i de Montbui i de Vilarig, domiciliat a Girona. En aquests dos capbreus hi figuren algunes cases , patis i horts al veïnat de St. Sebastià i al lloc de Montagre (carrer Magre). En els documents del segle XVIII, els Vilarig s’anomenaven comtes de Plasència. Un fragment d’un capbreu del 1749, inclou gairebé totes les cases del carrer Magre.

Pere Roura i Sabà

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Philippe Lazerme. Noblesa Catalana, 1976.

Jean Capeille. Dictionaire de Biographies Roussillonaises. Perpinyà, 1914.

Albertí. Diccionari Biogràfic. Barcelona , 1966.

Jordi Bolós i Victor Hurtado. Atles del Comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau, Ed.1988.

J.Campistol.-J.Canal.-M.Soler. Les Planes d’Hostoles. Quaderns de la Revista de Girona,1988.

Jordi Bolós. Diccionari de la Catalunya Medieval S VI-XIV.Ed.62 Barcelona,2000.

Eva Serra. El règim feudal al camp català. Ed. La Magrana, Barcelona 1983.(dintre estructura social i econòmica del camp català).

Jaume Sobrequés i Callicó- La crisi social agrària de la baixa edat mitjana: els remences. Barcelona 1983. La Magrana.(dintre estructura social i econòmica del camp català).

Josep Mª Marquès. Documents de Sta. Maria de Lladó anteriors al segle XIV.AIEE.Figueres,1989.

Josep Mª Marquès. Escriptures de Sta. Maria de Vilabertran. AIEE. Figueres,1995.

Josep Mª Marquès. Pergamins de la Mitra (891-1687).Girona, 1984.

Josep Mª Marquès. Cartoral dit de Carlemany del bisbe de Girona. Fund. Vives i Casajoana. Barcelona, 1993.

Francesc Montsalvatge i Fossas. Notícies Históricas. Vol XI. Olot, 1889-1917.

Antoni Ll. Sanz Alguacil. La formació del patrimoni de la catedral de Girona. Jornades d’homenatge a J.Pella i Forgas, l987.

Santiago Sobrequès i Vidal. Els barons de Catalunya. Ed. Vicens i Vives ,Barcelona,1970.

Josep Mª Salrach. Història dels Països Catalans. Ehasa,1981.

Pere Vayreda i Olivas. El Priorat de lladó i les seves filials.Barcelona.

ARXIUS CONSULTATS.

Dominis de l’abat de camprodon l’any 1597. Document facilitat per l’amic Andreu Masdevall.

Capbreu de Maçanet a favor dels senyors de Vilarig. Document facilitat per Arnald Plujà, investigador de Llançà.

Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys. Documents del Comú de la Vila.

Arxiu del monestir de St. Daniel. Capbreus i llevadors de comptes. Capbreu de Guillem Galceran de Rocabertí,1352.

Arxiu de la Catedral de Girona. Capbreu de la Masó. Capbreus i documents de la Capellania. Llibre vert.

Arxiu Diocesà de Girona. Registres de Lletres. Llibre Vert. Visistes Pastorals. Processos anteriors al segle XV. Beneficis. Pergamins de Cadins i regestes de Josep Mª Marquès.

Arxius de Perpinyà. Documents Serie B.

Biblioteca de Perpinyà. Cartulaire Roussillonais. Manuscrit de Bernard Alart.

Arxiu Històric de Girona. Protocols Notarials. Capbreu de Guillem Sunyer-1588. Plet del Comú i propietaris any 1773.Vol.762 de Figueres.

* * * * *

massanetdecabrenys.com