ELS MASOS DEL TERME

Per Pere Roura i Sabà

Publicat en els programes de la festa d’hivern del 1989 i d’estiu 1990.

 

L'EDIFICI

La paraula "mas", fa referència a una estructura agrària formada per l'edifici pròpiament dit i les seves terres, que neix al sud dels Pirineus Orientals entre els segles VIII i IX i que, evolucionada, es perllonga fins als nostres dies.  

Can Llaona

   

La construcció del mas i la seva situació depenia de les característiques del terreny, de la proximitat de l'aigua, element indispensable per a la supervivència de persones i bèsties, i la situació envers el sol, sempre de cara a migdia o a sol ixent. En la nostra terra, el bosc ocupava tot el territori, i el treball de desemboscar es feu indispensable per poder tenir mes terres conreables i prats per als ramats. Aquesta feina era molt feixuga si tenim en compte els mitjans de l’època, i devia sovintejar el cas que els pagesos petits no sempre tenien bous per tirar de l'arada, de manera que quan calia llaurar havia de manllevar-ne a un veí. Per això, molts masos estan bastits damunt els ermots improductius i roquissers, per tal d'aprofitar al màxim les terres bones per al conreu. Demés del mas hi havia la borda, que era un mas d'extensions mes reduïdes.

De tota manera, l'antic mas, cal suposar-lo d'una gran senzillesa constructiva, d'una sola planta rectangular,  amb una separació feta de fusta que dividia l'habitacle, una part per als animals i l'altra per les persones.

Cap al segle XIII, els masos ja són mes confortables, i consten de tres plantes, a la planta baixa, la quadra i corts per el bestiar, que proporcionava escalfor als habitants que feien vida al primer i segon pis, als que es pujava per una escala de fusta. Al primer pis hi havia la cuina, i al segon els dormitoris i el graner. Tots els sostres també eren de fusta.

Can Pitxó

Al segle XVI, els masos es transformaren considerablement amb l'aparició de la sala, la peça més gran del mas, estava situada al costat de la cuina, al primer pis i al seu volt hi havia els dormitoris. La sala, és la cambra que definiria la masia i la casa pairal catalana. La família solia viure a la cuina, i la sala romania desocupada la major part de l'any. Era una cambra imposant, on la família s'hi congregava en les festes assenyalades, com els dies de bateig, casaments o be quan el notari es presentava per redactar un testament o uns capítols matrimonials.

En els segles següents, XVII i XVIII, es feren grans reformes i ampliacions, amb la construcció d'edificis laterals al cos de l'antic mas o be corts i palleres al costat de l'era. Normalment  la configuració actual dels masos de Maçanet és fruit d'aquestes reformes. Però com veurem més endavant, són molt més antics que la data que hi ha als llindars de les portes i finestres.

Aquesta data obeeix només, en la major part dels casos, al fet que quan es feien reformes a la casa, si els propietaris quedaven satisfets, feien esculpir la data als llindars de les portes i finestres.

Els masos més grans, en el segle XVIII, es dividien en dues cases, la casa dels amos i la dels masovers.

LES TERRES

EI mas, també estava format per l'era, el quintà, els camps, els horts, els boscos, els prats, les vinyes, a vegades un moli, i tot junt era anomenat masada. L’extensió de la propietat, augmentava o disminuïa segons les compres o vendes de terreny. Però va ser fonamental, en els límits dels masos, les tràgiques conseqüències de la pesta dels segles XIV i XV. Creiem convenient explicar-ho una mica.

Can Poquet

A l'any 1348 s’estengué per tot Europa una terrible epidèmia de pesta bubònica, coneguda com la Pesta Negra. A Catalunya arribà el mes de maig del 1348, i fou la mes greu de les grans pestes, i la que causà mes estralls entre la població. Malauradament, els anys següents no varen ser millors, els brots de pesta es revifaven cada dècada, com el del 1362, 1371, 1375, 1396, 1410, 1429, 1448, etc ...

Tot això, junt amb molts anys de males collites, feu que la població de Catalunya perdés d'un 40 a un 50% dels efectius en 150 anys.

Aquesta crisi demogràfica provocà lògicament el despoblament del camp, en alguns casos desaparegueren famílies senceres, i molts masos quedaren abandonats o rònecs. I com que el camp no queda tan afectat per les epidèmies com les ciutats, molts dels pagesos pobres que havien sobreviscut, anaren a omplir el buit ocasionat per la mortaldat a les ciutats a la recerca d'un salari millor, ocasionat per la manca de ma d'obra. El resultat va ser una davallada terrible de la població rural, degut a les mortaldats i l'abandonament de les terres, que es creu que va ser de 2/3 parts dels efectius.   A Maçanet no va ésser diferent; de 500 habitants que hi havia a mitjans del segle XIV, només 'hi quedaven uns 200 el 1553. En aquest cas del despoblament de la vall de Maçanet hi cal afegir com una altra causa, les dures exaccions fiscals imposades pels barons de Cabrenys, que eren senyors del 70% dels masos.

Fussimanya

Llavors els masos rònecs o deshabitats varen passar a mans dels pagesos dels masos veïns que tenien una bona situació econòmica, que els adquiriren, a molt bon preu, aprofitant-se del mal moment que travessaven les classes nobles. A més d'això, l’abolició dels mals usos, i la possibilitat dels pagesos de vendre la terra amb la sentencia de Guadalupe, el 1486, afavorí encara més la compra de noves terres. D'aquesta manera, molts masos augmentaren les seves possessions fins a cinc vegades; així naixeren la major part de les anomenades "cases pairals", a finals del segle XVI, i que han perdurat fins els nostres dies. Bona prova d'això son els capbreus que hem pogut comprovar dels segles XVI i XVII, en els quals els propietaris confessen que tenen a més del mas en el qual viuen, d'altres masos ensorrats i que les terres son afegides a aquest primer. D'altres vegades, aquests masos rònecs, en comprar-los un nou propietari són edificats de nou, però batejats ja amb un altre nom.

Els masos grans de Maçanet eren explotacions ramaderes autosuficients, és a dir, que produïen allò que necessitaven. En els camps sembraven cereals, el blat, la civada, l'ordi i farratges. També tots els masos tenien una feixa de lli i cànem per teixir i conreaven la vinya i l'olivera. Tots tenien els horts amb fruiters a prop de la font o de la ribera. Als clots hi havia els prats, en els quals mai faltava algun noguer o castanyer. Així mateix, s'aprofitaven molt les castanyes i aglans dels boscos.

La Cardona

De bestiar tenien almenys un parell de bous per llaurar, unes quantes vaques, mitja dotzena de truges, un ramat de 100 a 150 ovelles, un escamot de cabres, gossos, gats i molt d'aviram. No hi faltava tampoc una mula o un matxo per a les tragines. Posseïen alguns bucs per obtenir la mel i la cera per cremar. Aquest esquema de producció dels masos, poc canvia en els segles següents i ho sabem bé perquè es del nostre record, encara que avui ens quedin poquíssims masos en explotació.

L’HERÈNCIA

En el segle XVII, per salvaguardar la indivisibilitat del mas, es feia tots els possibles per concentrar la propietat familiar a nom d'una sola persona, aquesta persona era l'hereu únic i absolut, l'hereu universal. Era normalment el fill gran, el qui heretava el gruix de la propietat familiar. Com hereu, queda investit com a cap de família, i simbolitza la determinació de la família de sobreviure com un tot, preservant intacta la substancia. Es clar que, sovint, no hi havia fill i la propietat passava a la filla. L'hereva, coneguda per pubilla, fou una figura típica de la vida catalana, tant com l'hereu.

Can Sunyer

Com ell, heretava tota la propietat, i els seus pares farien tot el possible per assegurar que el nom de la família, com la propietat, passes als fills que ella pogués tenir. El seu espòs, a vegades un fadristern, seria induït que adoptés el cognom de ella o del mas. I  els  seus fills prendrien no pas el nom del pare, sinó el de la mare, per tal que no es perdés el cognom de la família associat al mas.

Els germans, de l'hereu o la pubilla, sovint es quedaven sense res o ben poca cosa, era costum de repartir entre els germans la quarta part de la hisenda,  coneguda amb el nom de legítima. Mes antigament la legítima havia estat la tercera part.

ELS MASOS

Aproximadament cada 250 anys, els masos de Maçanet, canviaven de nom, perquè, es venien, o bé perquè no hi havia descendència, i agafaven el nom del nou propietari. Però també hi ha excepcions d'altres masos, que no sabem per quina raó, desprès de canviar d'amo més d'una vegada han mantingut el nom  d’èpoques molt reculades. En aquesta llista veurem que hi surten veïnats, el nom dels que han desaparegut avui dia, com el de Vilar de Belló (Can Vinyes, Can Llaona i el mas Castell);  Vilardelet (el Grau, i el Dalmau); Borderons (el Puig, la Costa, i Solana d'en Vinyes); Sureda (el Masdevall i el Vinyer).

 

Masos que encara es mantenen

Al costat del nom actual del mas, hi ha el nom que havia estat anteriorment i la data. També hem de reconèixer que falten alguns masos dels que no hem trobat cap tipus de documentació.

EL BAC. A mitjans del 1600 se'n deia el mas Marcer de Grillera, aquesta família Marcer se'n va anar a viure a Boadella a finals del segle XVIII. Formava part del mas, l'hostal prop de la casa, al peu del camí ral que anava a de Sant Llorenç de Cerdans a Figueres. Més tard fou conegut com la casa del Bac de Grillera, es a dir el nom de la contrada.

CAN BARÓ. Fins el segle XVIII, es deia el mas Castanyer, el 1595 era d'en Joan Baró, el 1626 de Jaume Baró, el 1771 d'en Tomàs Baró, i agafa el nom d'aquesta família.

El Daví

EL BALLÓ. Existia el 1362, ja amb aquest nom. El 1562 era d'Antoni Saguer, el 1606 de Joan Antoni Olivet, el 1749 el té en Josep Olivet i Ferrer.

EL CANTENYS.  El 1606 era d'en Marti Cantenys.

CAN CASADEVALL. El mas Baig, el 1362; mas Casals, el 1606.

LA CARDONA. Sempre ha estat conegut amb aquest nom. El 1352 era d'en Bernat Cardona, el 1581 de Gabriel Olivet, àlies Cardona, (sobrevingut); el 1606, de Jaume Cardona; el 1691 d'Isidre Cardona, el 1749 de Benet Traver, el 1787 d'en Pere Bigas.

CAN CARDONA. El va construir Francese Cardona, fill de la Cardona de Maçanet, el 1639.

LA CASANOVA. La Riba el 1352. El 1606, el mas de la Riba era de Josep Escofet, però ja estava derruït,  i un descendent d'aquest, en Miquel Costa i Escofet a principis del 1700 el reconstruí i des de llavors s'anomena la Casanova.

LA CATARRA. El va construir en Josep Coll Roure (de Can Xacó) l'any 1759, en un lloc anomenat Camp del Ferrer.

CAN COLL. El 1352 era anomenat Tinyoses de Dalt. El 1581 era de Felip Coll; el 1606, de Miquel Cremadells i Coll; el 1691, de Joan Coll; el 1749, de Joan Coll.

CAN COSTA. S'anomenava el mas Riera el 1320; el 1664, era de Joan Pere Costa de Sant Llorenç  de la Muga i el 1730 d'en Pere Costa, 1758 de Josep Costa.

LA COSTA DE DALT. Es deia el mas Falgueres, el 1352, i era de Joan de Falgueres, el 1562 era de Joan Costa, el 1606 de Pere Costa. El 1689 ja s'anomenava la Costa de Dalt i era de Pau Marti Olivet, el 1749 de Josep Olivet.

LA COSTA DE BAIX. El mas Sapells, l'any 1271, que era de Ramon de Sapells. EI 1562 de Bartomeu Llobet, el 1606 de Pere Costa, el 1689 de Pau Marti Olivet i ja es coneixia amb el nom de la Costa de Baix. El 1749 de Josep Olivet.

EL CROS. El 1352, era de Pere del Cros; el 1644, de Francese Quintà.

EL DAVI. El 1352, el posseïa en Jaume Davi. El 1606, Anna Quintana. El 1749 de Jaume Pagès i Llobet.

CAN DUCH. El 1568 pertanyia a Tomàs Duch, el 1606 a Gracia Duch i el 1730 a Joan Duch, el 1758 de Josep Duch.

CAN DURAN. El trobem citat el 1630, i el 1743 pertanyia a Joan Duran.

El Quintà

LA FALGARONA. El 1352 pertanyia a Pere Falguera, el 1606 a Bartomeu Falgarona, el 1616 a Joan Falgarona, el 1759 a Josep Falgarona.

FOSSIMANYA. Es citat ja el 1271, el 1352 era de Maria de Fossimanya, el 1562 de les germanes Elisabet i Gueraua Saguer, el 1606 de Joan Llobet i Saguer, el 1749 de Josep Olivet i Ferrer.

CAN GALLAT. El 1362 se'n deia el mas Dinat, el 1616 pertanyia a Jaume Gallat.

LA GAVARRA. Es va fer a finals del segle XVII, i va agafar el nom de la muntanya. Fou edificat en terres del Comú, el lloc també era dit les Vernedes.

EL GASPAR. Existia al 1271, amb el nom de Vilardomenech, el 1352 de Ponç de Vilar Domènec; el 1606, de Gaspar Camps i d’aquí va agafar el nom de Gaspar; el 1749, de Simó Vinyes.

CAN GRANJA. El 1641 era d'Antoni  Lagranja.

EL GRAU. L'any 1170, pertanyia a Berenguer Guerau, junt amb el mas Dalmau i un altre que es deia Robau, formaven un veïnat anomenat Vilardelet. EI 1352, de Guillem Guerau; el 1526, de Lluís Sala; 1553, de Baldiri Sunyer; 1606 de Marti Sunyer; el 1689 de Francesc Sunyer, el 1700 de Pau Sunyer.

CAN JANET. L'any 1352 s'anomenava Tinyoses de Baix i era de Guillem de Tinyoses, el 1562 de Felip Coll; el 1606, Miquel Cremadells i Coll, el 1689 de Joan Vinyas Olivet i Coll, el 1749 de Joan Vinyas i Coll.

CAN LLAONA. Des del segle Xl, aquesta contrada era coneguda com el Veïnat de Vilar de Belló, el 1352, se'n deia El mas Coll de Vilar de Belló; el 1617 era d'Antoni Saguer i havia agafat el nom del  veïnat, es coneixia amb el nom de Vilardebelló; el 1750 se'n deia mas Caucas, i segurament com el 1788 hi havia per masover en Bartomeu Llaona, el mas degué agafar el seu nom.

EL MAS. El 1352, mas Traver; el 1562, Antoni Mas; el 1616, de Joan Francesc Mas; el 1691, de Josep Mas; 1749, Pere Mas.

EL MASDEMONT. El 1352, era una borda, és a dir, un mas petit, propietat d'Arnau de Masdemont, el 1420 era de Jaume Masdemont, el 1606, Jaume Joan Saguer; 1749, Andreu Saguer.

EL MASDEVALL.  El 1352, se'n deia el mas Martí del veïnat de Sureda, 1606 era de  Andreua Masdevall, 1780, Joaquim Masdevall.

Mas Olivet

CAN MUGA. El 1600 era conegut com la cabanya d'en Castell, però a finals del segle XVII, Damià Olió s'hi feu una casa. Un fill seu, Baldiri Olió, era conegut amb el motiu de "Muga", el 1749.

CAN MONTADA. El 1176, era una borda coneguda com el Vilardell; el 1606 era de Josep Escofet; el 1749, de Josep Montada.

MAS OLIVET. L'any 1320 es coneixia amb el nom de Perafita, i era propietat de Pere de Perafita, el 1430, de Joan de Perafita; el 1606, de Joan Antoni Olivet; 1689, de Pau Marti Olivet; el 1749, de Josep Olivet i Ferrer.

CAN PATRÓ. El va construir Jaume Lagrifa, alies "Patró", el 1680.

EL PERICOT. El 1600, era de Llorenç Coll i Pericot; el 1695, de Jaume Pericot.

CAN PITXÓ. El 1352 es deia La Cortada, e1 1606 era d’Anió Cortada, el 1650 s'anomenava el mas Llobet i era de Francesc Llobet i Saguer; el 1689, de Caterina Llobet; el 1692, de Damià Pagès i Llobet, també conegut amb el motiu de "Pitxó", el 1749 de Pau Pagès i Llobet, el 1780 de Marti Pagès i Llobet.

MAS PUSA. El 1770 habitava el mas Pusa, en Manuel Pusa.

EL PUIG. El 1352 era conegut amb el nom de Puig de Borderons, 1593, Jaume Joan Saguer, 1640 Andreu Saguer, 1641 Joan Vinyas, el 1749 Simó Vinyas.

EL QUINTÀ. El 1352 era de Jaume Quintà, el 1606 de Magdalena Quintà, el 1616 de Francese Quintà, el 1689 d'Anna Quintà, el 1749 d'Andreu Quintà.

LA QUERA. Existia ja a l’any 954, que era d'en Daniel Quera, el 1362 de Bernat de la Quera, el 1626 d'Anna Quera i el 1630 de Bertran Quera.

EL RIU. El 1362 era de Joan del Riu, el 1616 d'Antoni Saguer, 1749, de Marti Quintà.

El Gaspar

MAS ROGER. El va construir en Joan Roger, a finals del segle XVIII, dintre unes terres del Comú de la Vila.

EL ROÏS. El 1352 era de Francesc de Roïs; el 1644, de Pere Cortada;  el 1759, de Salvador Torres i Cortada.

EL ROQUET. El 1664 era d'Andreu Duch; el 1730, d'en Joan París; el 1754, d'en Narcís Gorgot, negociant de Darnius.

CAN SAGUER. El 1352 s'anomenava el Vilargran i el tenia en Guillem de Vilargran; el 1606, de Jaume Joan Saguer;  1749, d'Andreu Saguer;  1764, de Martí Saguer.

EL SAVARRÈS. Dintre la propietat del Savarrés hi havia dos masos molt antics avui desapareguts però que encara es conserven els noms, el mas de Miralloles (1077) i el de Godofreny (1077). EI 1562 era de Sebastià Savarrès; 1581, Llorenç  Savarrès.

CAN SALAVERT. Antigament es deia el mas Oliva i al segle XVII la Cortada. EI 1609 era de Gabriel Cortada; 1630, d' Aniol Cortada; 1680, de Pere Cortada; 1730, Damià Cortada i Salavert; 1769, de Damià Salavert i Sabà.

MAS D'EN SERRA. Al segle XV, es coneixia amb el nom de Les Comes de Fraussa; el 1563, era de Ramon Taulera; el 1606, el tenia en Joan Serra; el 1700, Jaume Ayats; el 1749, en Martí Saguer.

SANT ANDREU. Antigament es deia el mas Ferrer, d'en Felip Ferrer; el 1660, d'Andreu Duch; el 1669, de Miquel Masdevall, a partir d'aquesta data es conegué amb el nom de Masdevall; el 1691, de Miquel Masdevall (fill); 1730, de Josep MasdevaIl; 1757, de Sebastià Masdevall; 1758, de Josep Trilla.

LA SOLANA D'EN MAS. Existia al segle XIV; el 1616, de Joan Francesc Mas; el 1691, de Josep Mas; el 1749, de Pere Mas; el 1562, d' Antoni Mas.

LA SOLANA D'EN VINYES. El 1606, de Joan Vinyes; 1641, Joan Vinyes; 1749, Simó Vinyes.

EL SARÍS. El 1352, era de Perpinyà de Sarís; el 1606, de Montserrat Roure;  el 1749, de Josep Coll i Roure.

EL SUBIRÀS. El 1352, de Guillem de Subiràs; el 1606, d'Esteve Saguer; 1749, d'Andreu Quintà.

CAN SUNYER. S'anomenava al segle XIII, el mas Puigsec; el 1310, de Guillem de Puigsec; el 1352, de Guillem de Puigsec  (fill). AI segle XVI, s'anomenava el mas Puig; el 1553, de Baldiri Sunyer;  el 1606, de Martí Sunyer;  el 1689, de Francese Sunyer;  el 1700, de Pau Sunyer;  el 1760, de Felicíssim Sunyer.

CAN VINYES. El 1200 es deia el mas Vell; el 1352, es deia la Fontanella, i era de Pere Fontanella, del Voló; el 1616, era de Joan Coll; el 1627, de Jaume Vinyes;  el 1780, de Jaume Vinyes i Vergés. Pertanyia al veïnat de Vilar de Belló.

 

ELS MASOS DESAPAREGUTS

 

En el darrer programa de la festa d'hivern, vàrem fer una relació dels masos que encara s'aguanten drets o bé que són ben coneguts per tothom. En canvi, en aquesta ocasió, farem una altra relació dels masos ensorrats o desapareguts, és a dir, dels que nomes s'endevina la seva situació per les restes dels fonaments, alguna paret o  bé alguna feixa. I en els casos en que això no sigui possible, mirarem de donar a conèixer, més o menys, el seu emplaçament.

Can Saguer

En molts casos mitjançant la tradició oral, de pares a fills, els noms d'aquests masos, en el transcurs dels anys ens han arribat avui dia, una mica canviats. En altres casos ja solament el nom del coll, d'un camp, o bé de la font que fa referència al mas. I en el millor dels casos ens ha arribat amb el mot "casal", que a Maçanet vol dir casa deshabitada en ruïnes.

També diguérem que al segle XVI, molts masos augmentaren les seves possessions fins a 5 vegades, annexionant-se d'altres masos més petits o rònecs, aquest es el cas més general d'aquests masos desapareguts. Bona part d'ells ja estaven mig enderrocats aleshores, i els que no ho estaven no trigaren gaire a fer-ho, degut a que els propietaris vivien a la casa pairal o capmas, més gran i més ben situat i principalment només feien servir aquests de corral o de pallera.

També hem de dir que sempre s'aprofitaven les teules i pedres d'aquests masos per qualsevol ampliació o millora de la casa pairal o capmas. A més el pas dels anys, les bardisses i el creixement dels boscos, ha fet que en la major part de les situacions sigui del tot impossible poder identificar exactament el seu emplaçament.

Així mateix podrem observar que molts d'aquests masos eren "bordes", es a dir, masos molt petits tant en dimensions com en extensió de la propietat.

Intentarem de fer de cadascun una explicació dels coneixements històrics que hem pogut recollir.

CAN BADIA. El 1352, era de Pere Badia. Es troba al Veïnat de Fontfreda, a 300 m, sota la carretera de Sant Miquel de Fontfreda, a l'altura del trencant del Rimaló. Almenys fa 50 anys que està ensorrat, i es conserva alguna paret.

CAN BUSQUET. Es un mas petit dels Vilars. Les parets que en resten són a poca distancia de Can Granja en direcció al Fau. Sabem que el 1758 pertanyia a Francese Busquet.

EL BRULL. Era una borda que estava situada a l'aparcament del restaurant la Quadra, els seus camps eren el pati de les escoles i horts del voltant. Ja existia el 1271. El 1326 era de Guillem del Brull, el 1581 pertanyia al rector de Maçanet, Baldiri Coll, com a obtentor del benefici de la Confraria de Santa Maria, instituït a l’església parroquial. En aquesta època, aquesta borda ja estava derruïda. Una part d'aquesta borda fou coneguda mes tard amb el nom dels Horts del Santíssim.

CALABUIG. Era una borda que el 1352 pertanyia a Pere de Calabuig, el 1562 a Antoni Mas, el 1616 a Joan Francesc Mas, a finals del segle XVII ja estava enderrocada, només ens ha arribat amb el nom de "Puig Calabuig", a tocar la solana d'en Mas.

CAMINELLS. La borda de Caminells existia al segle XIV, es troba al camí, que va del pla d'en Parés, en direcció a la creu del Canonge. Avui dia ens ha arribat nomes amb el nom de "Collada de Caminells".

MAS CASTELL. El 1616 era d'Antoni Castell, pagès de Maçanet, el 1698 d'Isidre Cardona i Castell. Més tard agafa el nom de Castells. Es troba a darrere el Puig de Milà, a prop de la font de la Platana, a l'esquerra de la carretera que va de les mines de talc a la casa d'en Negrin.

LA CELLA. La borda de la Cel·la, ja existia l'any 1271, que era de Guillem Caminal, el 1354 de Cecilia des Quer, el 1581 ja estava en ruïnes i era de Gabriel Olivet àlies Cardona. Es la casa coneguda com cal Mestre Vell, al carrer de les Dòmines, els seus camps eren "l'Horta", part del carrer de les Dòmines i els horts que hi ha a sota la font de les Dòmines.

La Solana

CISTELLA. Era una borda. El 1340 era de Bernat Cardona, el 1360 de Jaume Davi, el 1562 d'Antoni Saguer i el 1750 de Josep Olivet i Ferrer i ja estava enderrocada. Ens ha arribat avui amb el nom de font Cistella, més amunt de Fossimanya sota el puig del Brosser.

LES COMES. Era una borda, situada al planer de la Serreta. El 1420, era de Guillem Cardona i el 1749 de Benet Traver, formant part de la Cardona. Ens ha pervingut amb el nom de la font de les Escomes, que ben dit ha de ser la font de les Comes.

EL DALMAU. El 1352 era un mas de Ramon Dalmau, el 1606 de Martí Sunyer, el 1689 de Francesc Sunyer i ja estava ensorrat, el 1747 de Pau Sunyer. Es troba 200 m més avall del pont del Grau, actualment es una bardissa.

EL DOTRE.  Era un mas que pertanyia a Castelló de Dotre; el 1352, al segle XVII, ja estava ensorrat. Estava situat a prop de la solana d'en Mas. Ens ha arribat amb el nom de clot del Dotre o clot de Rinadal.

MAS FRED. El va construir Joan Roger, el 1752, en un lloc conegut aleshores com "era de Joan", dintre de la propietat del comú de la Vila, amb la finalitat sobretot de tenir-hi bestiar, per tant deuria ser d'una construcció molt senzilla. Avui no en queda ni rastre degut als terraplens del talc. La carretera que hi mena s'agafa a la Forestal.

LA FIGUEREDA. Existia el 1350, que era un mas de Jaume Figuereda, el 1616 de Montserrat Roure, pagès, el 1749 de Josep Coll i Roure. Al segle passat ja era ensorrat. Actualment són els camps que hi ha més amunt de les Casotes, al costat de la ribera d'Ardenya, les restes del casal es troben al peu del serrat de la Frigola.

EL GODOFRENY.  Era un mas molt antic, dintre la propietat del Savarrés, als nostres dies ens ha arribat amb un nom molt corromput, que seria bo de rectificar, el casal i camp del "Borrofenc". Existia el 1077, que era de Bernat Pere, el 1352 era de Guillem de Godofre, el 1562 de Sebastià Savarrés, el 1581 de Llorenç  Savarrés, el 1606 de Llorenç Olivet i ja era a terra, el 1749 de Joan Vilanova, pagès de Serrallonga i el 1771 era de Joan Vilanova, pagès de Cortsaví. Les seves restes es troben al fons de la propietat del Savarrés a tocar la de Can Duran.

EL GRAIER. Era una borda que ja existia l'any 1354, actualment es la casa coneguda com a Can Janot. Al segle XVI ja era a terra. El seu nom ha perdurat fins avui amb el nom del Veïnat del Grier.

LA GREVOLEDA.  Era una borda l'any 1352, que confrontava a l'oest amb la borda del Brull; al segle XVI ja no existia i només es coneixia el lloc com els horts de la Grevoleda; estava situada darrera les escoles i hort d'en Vilà.

LA MARCERA. Era una borda, l'any 1271, que pertanyia a Arnau Marcer, el 1334, la universitat de Maçanet va comprar a Castelló Marcer un camp de dita borda per traslladar-hi el nou cementiri, el 1364 era de Guillem Marcer i el 1581, que ja estava enrunada pertanyia a Antoni Vilanova, estava situada entre la placeta de la Burriana i les cases de darrere l’església.

MAINAU. Era un mas al segle XIV i XV, actualment es el mas Can Servitjas, el seu nom ha perdurat amb el Roc de Mainau, al peu de la carretera de Maçanet a la Vajol.

Can Vinyes

MAS MARGARIDA. El 1334, era de Ramon Abril, el 1352 de la seva vídua, Berenguera  Margarida. Al segle XVI ja no existia. Avui ens ha arribat amb el nom de Costa Margarida, a sobre la Central d'en Grida.

LA MASÓ. El castell o força de la Masó era un mas fortificat, que estava situat a uns 200 m. al sud-oest del Quintà, en un pla conegut avui com el pla de la Masó, al costat d'uns camps que es diuen les Planes.

Existia l'any 1300 i era propietat dels senyors de Darnius, que s’intitulaven barons de Darnius, de les Illes i senyors del castell de la Masó, i cobraven el delme a Maçanet d'una vintena de masos situats principalment, a sota el castell de Cabrera i Ribera d' Ardenya.

El 1550,  Magdalena de Darnius, filla de Pere de Darnius, es casà amb Felip d'Ardena, des de llavors els Ardena es convertiren en senyors de la Masó fins al segle XVIII.

Com hem dit, era un mas fortificat, que tenia al voltant algunes terres que es mesuraven aleshores amb 12 jornals de bous. El 1616, menava les terres en Francesc Quintà i amb els anys es convertí en propietat del mas Quintà. Sabem que a l'any 1840, ja era a terra; ens ho diu Pascual Madoz, en el seu "diccionari", on hi posa que "es un gran casal molt enrunat". Avui dia es conserven algunes parets d'un parell de pams d'altura, també alguns trossos de teules, i encara dona la impressió que havia estat un gran edifici. Sembla que en l’ampliació del mas Quinta al segle XIX s'hi tragueren moltes pedres.

MIRALLOLES. Era un mas que ja existia l'any 1077 i pertanyia a Bernat Pere, el 1550 de Pere Roure, el 1560, de Marti Sot de Vilert, el 1572 de Miquel Sot, el 1606 de Llorenç Olivet, el 1771, de Joan Vilanova i ja estava derruït, el seu nom s'ha mantingut amb el nom de collada de Mieroles, que caldria rectificar, es troben les restes del seu casal a sobre el mas Savarrés, en direcció als cingles de la Tosca.

LA MUNTADA. Era un mas que ja existia al segle XIV, el 1352 era de Pere de Muntada, el 1606, de Bartomeu Falgarona, el 1615 de Bartomeu Falgarona. Es trobava a sobre la Falgarona, el lloc és molt conegut pels caçadors del senglar perquè hi fan parada. El 1700, era a terra i avui dia no es conserva cap rastre de les parets.

MAS OLlVA. Es trobava molt a prop de Tapis. Es la casa ensorrada que es troba a sota la carretera poc abans d'arribar al veïnat de Tapis, coneguda com Can Pericot. Existia l'any 954, el 1452 era de Ripoll Oliva, al segle XVI ja era a terra i la va comprar al segle XVII Llorenç Pericot de Fontfreda, que la va aixecar de nou i des de llavors s'anomena Can Pericot.

MAS PARER. Pertanyia al veïnat de Tapis, existia ja al segle XIV, el 1606 era de Bartomeu Falgarona, al segle XVII ja era a terra. S'ha mantingut el nom amb el Pla d'en Parés, mes amunt de Tapis, a la carretera del Corral just al trencant que va a Riumajor.

PERELLÓ. Era un mas del segle XIII, el 1350 era de Berrasida Daví, el 1580 de Gracia Vinyes, el 1664 de Margarida Vinyes i ja estava ensorrat, el 1749 de Sima Vinyes; es trobava mes amunt de la Solana d'en Vinyes i el nom s'ha conservat amb el Coll de Perilló.

EL PI. Era un mas el 1352 de Guillem Pi, el 1606 d' Antoni Vilanova, el 1664 era conegut com el palau del Pi, per tant no era un mas qualsevol. El 1749, era de Joan Coll i ja estava ensorrat; es trobava a sota la carretera de Figueres, els seus camps son els que hi ha sota la granja d'en Pere Molas.

PUIG DE FONTFREDA. Existia el 1350, el 1573 era de Jaume Puig, avui dia s'ha convertit en un corral, a sota la carretera de Sant Miquel de Fontfreda, a 300 m del lloc conegut com la Corbera.

PUIGDEVALL.  El 1535 era de Bertran Malagrana, el 1743 de Joan Duran, el 1754, de Narcís Gorgot, negociant de Darnius, i ja estava derruït i formava part de la propietat del Roquet. El seu casal es troba a la dreta del camí pujant de la Farga al veïnat dels Vilars.

PUIGORIOL. Era una borda que el 1271 pertanyia a Maçanet de Puigoriol, el 1329 a Guillem de Puigoriol, el1581 a Gabriel Olivet alies Cardona i ja era a terra, el 1749 de Benet Traver. Avui te la urbanització de la Cardona.

RIBES. Era un mas al segle XIV, el 1606 era d'Esteve Saguer, el 1700 ja es trobava ensorrat, el 1749 d' Andreu Quintà. Les restes del seu casal les trobem a sota el coll de les Cordes, prop d'un clap d'oms que es visible des de Maçanet.

MAS ROBAU. Era un mas que s'anomenava mas Robau de l'Abadia, el 1352, de Bernat de Mas Robau, el 1420 de Marc Coll, el 1600 d’Antoni Bordas, el 1616 d' Antoni Vilanova, el 1664 de Francese Vilanova, i ja estava ensorrat, el 1749 de Martí Quintà. Les restes actuals, les trobem uns 200 m més amunt del cementiri en direcció al mas Quintà. Se'n deia de l'Abadia perquè pagava el delme a l'abat de Sant Pere de Camprodon.

ROBAU DE VILARDELET. EI 1329 era un mas de Dalmau de Mas Robau, el 1352 de Joan Robau, el 1606 ja no s'aguantava dret i era de Martí Sunyer, el 1749 de Pau Sunyer. Es trobava entremig del Clot de mossèn Roure i el Dalmau. El nom de Vilardelet, ja diguérem que era el veïnat format pels masos Dalmau; Robau i Grau.

ROURE. Era una borda que e 1271 pertanyia a Guillem Roure, el1420 de Jaume Roure, el 1581 de Bartomeu Roure, el 1606 de Montserrat Roure i el 1749 de Josep Coll Roure. Actualment és la casa coneguda com a Can Xacó.

ROURE DE L' ABADIA. Era un mas el 1321 que pertanyia a Ramon Roure, el 1352 a Guillema de Roure, el 1616 d'Antoni Vilanova, el 1664 a Francesc Vilanova i ja estava ensorrat i agregat al mas Robau, el 1749 era d'en Martí Quintà. Es trobava entre el mas Robau i el prat d'en Saula.

SAULA. Era una borda del segle XIV, i al segle XVII ja no existia. S'ha mantingut fins avui amb el nom de Prat d'en Saula a l'esquerra de la carretera pujant al Quintà.

EL SOLER. Era un mas dels Vilars que el 1314 pertanyia a Bernat de Soler, el 1535 a Ramon de Taià, el 1700 a Bartomeu Soler, el 1730 a Salvi Soler. El 1758 Elisabet Soler, viuda d'aquest darrer i el seu fill Josep, van vendre a Josep Trilla, pagès de Carbonills, el mas Soler i el mas Vilar, pel preu de 1.125 lliures barceloneses. El 1175 era de Josep Trilla. Era un mas molt gran situat al sud de l’església del Vilars; hi mena una carretera que arrenca de la  del Fau. Avui és conegut com el casal del Soler, on encara s'aguanta alguna paret.

SURELL. Era un mas que existia al segle XIV i XV, el 1558 ja era a terra i estava agregat al mas Grau. Es l'actual Camp Gran del Grau.

MAS DE TAPIAS. Ja el trobem documentat al segle XI, el 1550 era de Damià Saguer, i ja estava ensorrat; el 1581, Joan Roger, sabater de Maçanet es va casar amb Margarida Saguer, i llavors el reconstruïren de nou, des d'aleshores fou conegut com Can Roger de Tapis. Actualment es el mas que es troba entre Can Pericot i el Savarrés.

TASCÓ.  Era un mas el 1352, que pertanyia a Guillem de Mas Tascó, el 1562 era de Joan Costa, el 1580 de Pere Costa, el 1749 de Pau Pagès i Llobet. Al segle passat ja era a terra, les seves ruïnes es troben a la dreta de la carretera de Tapis; hi mena una carretera fins quasi allí mateix, que s'agafa passat el clot de Rieroles en el lloc conegut com l' Abeurador.

LA TIMONERA. El 1334 era una borda d'en Castelló Marcer, el 1350 d' Arnau de Vilardell, el 1606 d' Antoni Castell i ja era a terra; el 1680 Llorenç  Escrivà la va refer de nou i llavors s'anomenava la Timonera de l'Escrivà. Actualment es la casa de ca l'Escrivà i els camps eren tot allò que avui es coneix com el "Sorrer". (Com a aclariment direm que la cas a de ca l'Escrivà es la que es troba mes a prop de la carretera de les Salines).

CAN TUSA. Era un mas que el 1664 era propietat d'Andreu Duch, el 1730 de Joan Paris i ja estava deshabitat, i afegit a la propietat del Roquet, el 1754 de Narcís Gorgot. Les seves runes es troben passat coll d'Oliveda en direcció als Vilars, a la dreta en un camp de pins a 200 m sota la carretera.

VERDAGUER. Era un mas al segle XIV, el 1562 pertanyia a Antoni Saguer, el 1606 a Jaume Joan Saguer, i ja estava enderrocat, el 1749 d'Andreu Saguer, el 1760 d'Antoni Saguer. Comprenia la major part dels camps coneguts avui com els Quintanells.

VESAR. Era un mas molt antic del segle XIII, el 1306 el tenia en Ramon de Quintà, el 1700 ja feia molts anys que era a terra i pertanyia a la propietat de Can Costa de la Riera. Estava situat una mica mes amunt del viver de Can Costa.

VILAR. El mas Vilar era un mas petit que ja de molt antic estava agregat a la propietat del Soler, l'any 1758 ja estava ensorrat. El seu record s'ha mantingut amb el nom de Camp Vilar a la carretera del Fau.

VILARDELL. Era un mas que ja existia al segle XII, el 1314 el tenia Ramon de Vilardell, el 1650 Andreu Duch que el va vendre el 1660 a Pau Olivet, en aquesta data ja estava enderrocat, el 1730 pertanyia a Joan París dintre la propietat del Roquet, i el 1754 a Narcís Gorgot, negociant de Darnius. El nom s'ha mantingut amb el nom de la Font del Vilardell i casal del Vilardell, aquest situat a l'esquerra de la carretera de Sant Andreu passat el camp de pins.

VILARDÓ. Era un mas que ja existia al segle XIII, el tenia el 1298 Pere de Vilardó, el 1307 Bernat de Vilardó, el 1420 Francesc Falgueres, el 1606 Bartomeu Llobet i aleshores ja estava derruït; el 1689 Pau Marti Olivet, el 1748 Josep 0livet i Ferrer. Estava situat entre la Costa de Baix i el mas Tascó.

VILARNAU. Era un mas que existia el 1352, el 1606 era de Jaume Gallat i el 1616 ja era a terra. Actualment son les dues cases conegudes com les Casotes", més amunt de Can Gallat.

Quan anem pels boscos del terme a buscar bolets, a cacera o simplement a passejar hem de tenir en compte que la major part d'aquests havien estat feixes i camps conreats. I els nostres avantpassats hi havien deixat les suors del treball, amb l’aixada i l'arada per poder guanyar la collita.

Finalment he d'agrair les informacions rebudes de diferents maçanetencs, que m'han estat de gran utilitat per determinar la situació d'aquests masos.

 

Pere Roura i Saba

 

 

Arxius consultats:

Arxiu del Convent de Sant Daniel de Girona.

Arxiu de la Catedral de Girona.

Arxiu diocesà de Girona. Pergamins de Vilabertran (traduïts per Josep M Marquès i Planagumà), Cartulari de Carlemany i Llibre Ver

Arxius Departamentals de Perpinyà.

Arxiu Històric de Girona.

Bibliografia consultada:

Estructura social i econòmica del camp català. Ed. La Magrana. Barcelona, 1984.

La revolta catalana. J. H. Helliott. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 1989.

Les masies a les comarques gironines. Ramon Ripoll. Ed. Gotia. Girona, 1983.

Historia dels Països Catalans. Edhasa. Barcelona, 1981.

Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Llibres a ma. Barcelona, 1987. Ramon d' Abadal.

Terra, treball i propietat. Ed. Critica. Barcelona, 1986.

Historia de Catalunya. Vol. III. Carme Batlle. Ed. 62. Barcelona, 1987. L'hereu, una institució.

Noticias Históricas. Francesc Montsalvatje i Fossas (Olot 1889-1917)

Diccionario Geográfico- Histórico de España y sus provincias de Ultramar (Madrid, 1845-1850)

* * * * *