Creus, Oratoris, Capelletes, Pedrons i Comunidors
per Pere Roura i Sabà
editat en el programa de la festa d'hivern del 2017
Antigament la religiositat marcava la vida diària de bona part de la població i abastava tota la seva existència des del bressol a la tomba i a banda del culte que es celebrava als temples hi havia escampats arreu i en llocs ben visibles o de pas altres elements i símbols religiosos que també eren venerats i a vegades amb un afegitó de superstició. Es tracta de les creus, oratoris, capelletes, pedrons i comunidors que han existit en el nostre terme i alguns encara perduren. De cadascun explicarem el que en sabem i el que els documents ens han proporcionat.
Creus.-
La devoció cristiana a la Creu s’inicia en el segle IV, en què passa de senyal d’ajusticiament a símbol de vida i resurrecció: la llegenda conta que l’emperador Constantí, en la batalla de Pont Milvi (312), va veure una creu resplendent al Cel mentre una veu misteriosa li deia (amb aquest senyal venceràs) ; i això va fer que es convertís al cristianisme i la proclamació de l’edicte de Milà (313) , mitjançant el qual el cristianisme esdevenia religió de l’Imperi i des d’ara el senyal de la creu esdevé el de cristià. Al llarg de la història, ha estat molt corrent posar o gravar creus en llocs de pas o ben vistents com són punts culminants o arran de camí. És obvi que la col·locació d’aquests monuments o símbols tenen fonamentalment, un caràcter religiós i la seva presència s’associava al sentiment de bons averanys. Però les creus a la vegada servien de fites, assenyalaven els camins, i marcaven el grau de devoció de qui les manava posar ; encara que en algun cas concret, poden ser el testimoni pòstum d’una mort violenta o d’un fet tràgic, ocorregut en aquell lloc.
 |
 |
 |
 |
Antiga creu de Montdevà |
Col.locació creu el 1993 |
Participants en la reposició de la creu |
Creu de Montdevà |
Creu de Montdevà.
Es troba en el punt culminant de la serra de Montdevà i per això des del segle XVI es coneix com el Puig de la Creu (613 m.). Llavors hi havia una creu de ferro clavada a la penya que separava els termes de Can Duch i Can Costa de la Riera i presidia el veïnat d’Oliveda. En un capbreu de 1664 Andreu Duch reconeix i confessa tenir pel monestir de sant Pere de Camprodon la propietat del mas Duch amb masos agregats que limita amb “el Puig de la Creu”. Amb els anys aquesta creu s’ha anat renovant i del nostre record sabem que el 1968 l’empresari Rafel Gorgot Ribas va fer arribar una carretera fins a dalt el cim i com l’antiga creu estava malmesa en va fer construir una de pedra i obra amb un mirador al seu entorn. Però un llamp la va trencar i als anys 70 per iniciativa del rector Mn. Josep Mª Jordà, se n’hi va instal·lar una altra de fusta d’un venerable ginebre de 30 cm. de gruix provinent del Bac de l’Arrebassada del Grau, el pal feia 3 m d’alt i els braços 1,5 m. Amb els anys la fusta es va podrir i el 1993, en Martí Puigmal Juanola “Genover” n’encarregà una de ferro galvanitzat de 4 metres d’alt i 2 d’ample, que és visible de ben lluny.
En Martí va morir el desembre de 2002 als 85 anys i el Centre Excursionista a l’octubre de 2003, en reconeixement de la seva bonhomia i estima pel terrer que el va veure créixer li va dedicar una placa metàl·lica emplaçada al peu de la creu amb aquesta llegenda: “Tal com vàrem disfrutar de la teva companyia en els anys que ens vas acompanyar, sempre tan alegre i disposat a ajudar a qualsevol persona. Avui des del Puig de la Creu i davant la creu que tu vas fer posar, ens trobem tota la gent del centre, que tu tant estimaves, per rendir-te aquest homenatge i perquè des on et trobes ens estàs veient sàpigues que mai t’oblidarem. Al nostre seguidor. Martí Puigmal i Juanola. Centre Excursionista Maçanetenc. Maçanet de Cabrenys 11 d’octubre de 2003”. Al cantó de la creu hi ha un pilar de formigó, es tracta d’un vèrtex geodèsic. Per arribar-hi a peu o amb vehicle 4x4 cal agafar un trencant a l’esquerra de la carretera que puja de Sant Andreu al Coll d’Oliveda.
 |
 |
 |
 |
Creu d'en Coll o de Tinyoses |
Creu antiga de les Salines |
Reposició de la nova creu a la primavera de 2017 |
Creu nova de les Salines |
Creu de Baucells.
També coneguda erròniament per Creu d’Ocells, el nom prové del nom del coll on es trobava, el coll de Baucells (360.m), entremig de la serra de Montdevà i el Puig d’en Llosa. En aquest punt una fita de pedra separa els termes de Darnius, Maçanet i Sant Llorenç de la Muga i per aquí passa la carretera que va de Maçanet a Sant Llorenç a la que s’hi ha afegit la que puja de Can Llosa. El nom ja apareix en un document del 952 “collo de Bancel”. Es tractava d’una creu de terme avui desapareguda sembla que marcava els límits dels termes municipals i a la vegada el terme de Can Costa en un capbreu de Joan Pere Costa del 1669 hi llegim: “ a l’orient puja per lo serrat fins al Puig Roig y davalla per lo Puig de Baucell y ab la via francesa y amb la creu de ferro”. Deuria ser una creu de ferro clavada a la mateixa fita de pedra que separava els termes.
Creu d’en Coll o de Tinyoses
Es troba al marge dret i a pocs metres de la carretera vella de Darnius o antic camí ral de Figueres, en el primer revolt després del camp de futbol. Es tracta d’una creu que ja existia al segle XVI i se la nomenava de Tinyoses perquè pertanyia al mas Tinyoses de Dalt (can Coll) i el mas proper can Janet es deia Tinyoses de Baix des del segle XIV. L’origen sembla ser una creu de terme que donava la benvinguda als passants del camí de Darnius i Figueres. Un document de l’any 1606 diu: “un comal que baxa aigua quan plou que davalla de la creu de Tinyoses”. El 1698 llegim: “el lloc anomenat la Creu de Tinyoses” i el 1749 :“el camp de la Creu de Tinyoses de dalt”.
En aquest lloc, els viatgers que pujaven de Darnius i Figueres era el primer punt que podien veure el poble; també s’hi havia fet guàrdies en casos de guerra o invasió; controls de duana i quan hi havia perill d’epidèmia aquí es fumigava amb pólvores de sofre el vestit dels transeünts . Amb els anys la creu s’ha anat renovant, la que podem veure avui és un pilar de pedra picada del país de quatre cares arrodonides amb un pal de ferro encastat al capdamunt. Al pilar hi podem llegir amb força dificultat “Martí Coll” per tant li podem adjudicar la data de mitjans del segle XVIII. A mitja alçada del pal hi veiem un nus de quatre cares seguit d’una creu llatina amb les puntes més amples que l’interior. La creu durant molt de temps només conservava el pal i l’ajuntament fa pocs anys va decidir restaurar-la soldant-li altra vegada els braços.
 |
 |
 |
 |
Creu del Puig |
En Martí Puigmal a la creu del Puig |
Creu del Cementeri |
Restes de l'oratori de Sant Bernabé el 1960 |
Creu de Les Salines.
Data del segle XVI i es troba al Pla de la Creu a 1030.m. al costat dret i a una vintena de metres del camí que puja de Maçanet a Les Salines. Antigament en aquest lloc hi havia un camp i sembla que servia per assenyalar el camí i a la vegada de referència a la Universitat quan arrendava terres i pastures del Comú ja que en aquest punt s’entrava en terme de Les Salines. Sota la casa del mas Roger hi ha el “Roc de l’Ermità”, una pedra inclinada que sembla que ha de caure, de 8 m de llarg per 3 m d’ample. La tradició diu que l’ermità de les Salines des d’aquí, podia veure bona part del camí, i en dies de romiatge rebia en aquet lloc la processó de la vila i després la comitiva entrava al Pla de la Creu, on es resava una oració. En un document del 1671 hi llegim “el camí que va del present Empordà al comptat del Rosselló que passa serra amunt de la montanya de las Salinas comensant al pla dit de la Pastera y després va discorrent serra amunt fins arribar al pla de la Creu...”. El 1775 l’ajuntament concedeix al capellà del santuari terres per a que pugui fer devesa per pasturar el seu bestiar: “aquella tinensa de terra que tira de la creueta dita de las Salinas, tot camí i dessota de dit camí fins a la font de Bajanda”. La creu de ferro forjat estava clavada a un pilar de pedra quadrat de dos cossos. Com ja feia una vintena d’anys que la creu estava escapçada i el suport molt malmès en Pere Oliva; en Pitu Ruiz i un servidor vam decidir de reemplaçar-la per això es va procurar de fer-ne una de nova de les mateixes mides i molt semblant a l’antiga i una columna de pedra cedida per l’ajuntament que es van posar en el mateix lloc a l’abril de 2017.
Creu del Canonge.
Tocant la carretera que va del Corral de la Falgarona a Costoja, hi ha el coll fronterer de la Creu del Canonge (1014 m.) i el puig del mateix nom. Per aquest coll hi passava l’antic camí de Maçanet a Sant Llorenç de Cerdans que des de Tapis s’enfilava pel mas de la Quera. Al segle XVII, j se’n parlava, però avui només en resta el topònim. Deuria ser una creu de terme que marcava un domini jurisdiccional potser del monestir d’Arles.
Creu dels Gesos.
Al coll dels Gesos (728 m.) , hi havia des de molt antic, arran del camí ral que anava de Sant Llorenç de Cerdans a Figueres una petita creu de terme en el encreuament amb el camí que pujava des de Fontfreda per la banda del Cantenys. La creu es trobava a la paret del marge dret i en el segon replà que fa el coll. A la banda sud-est del coll hi ha les ruïnes del casal dels Gesos, una mena de corral i paller ensorrat de fa molts anys.
Creu del Puig.
Entremig del coll de la Corbera i el casal del Puig de Fontfreda, en un revolt de l’antic camí que puja des del clot del cau, hi ha una creu petita de ferro clavada damunt d’un pedestal rodó de pedra tosca. La seva situació no lliga amb cap límit de terme, i tampoc hem trobat mai cap referència. Les reduïdes mides de la creu fan contrast amb les del pilar rodó.
Creu de Pas.
A l’antic camí de Tapis, passat la font de l’Abeurador poc abans que el camí comenci a baixar cap a l’Arnera es coneix com la Creu de Pas. No hi ha dubte que marcava el camí i servia per advertir que s’entrava en un altre terme o jurisdicció o bé el pas de l’Arnera. No és casualitat que en aquest paratge s’entrava dintre una gran tinença de terra depenent de la capellania de la catedral de Girona anomenada serra de l’Alou de Sant Martí i en el fondal de la ribera també hi ha el Pas dels Capellans.
Creu del Soldat.
En el terme de Fontfreda, al Serrat de la Castanyeda, al sud del Clot del Cau i davant de Rocafort hi ha un indret anomenat la Creu del Soldat. Podria tractar-se d’algun fet bèl·lic dels segles XVII o XVIII que desconeixem.
Creu del Cementiri.
Creu de pedra que corona la façana de la porta del cementiri inaugurat el 1893, així consta la data a la porta de ferro forjat amb l’escut del poble que s’emprava aleshores.
 |
 |
 |
Creu de Sant Pere dels Vilars |
Pedró de Sant Miquel de fontfreda |
Capelleta de la plaça |
Creu de Sant Pere dels Vilars.
Al mig del cementiri dels Vilars s’alça una esvelta creu de ferro de pal recargolat i clavada a un petit pilar de pedra. És molt probable que sigui l’antic pedró de la capella des d’on es beneïa el terme.
Creu del Pont.
En dos plànols de Maçanet de 1672 apareix al costat dret del pont del molí, és a dir de la banda del parc d’en Xampí, un pilar d’uns dos metres d’alçada amb una creu de ferro al capdamunt es tracta d’una creu de terme que avui encara podem trobar a moltes entrades principals dels pobles i que al nostre no s’ha conservat. Del pont arrencaven diversos camins cap als veïnats i cap el Vallespir.
Creu de la Carretera.
Al segle XVII es parla de la Creu de la Carretera de Figueres i del Camp de la Creu situada al fons del carrer de Sant Sebastià en el lloc on avui hi ha l’antiga fàbrica de pipes, com en l’anterior també es deuria tractar d’una creu de terme perquè era l’altra via més important del poble.
Oratoris.-
Els oratoris consistien en unes construccions molt senzilles en forma de capelleta o pedestal per posar-hi una imatge; bàsicament eren indrets on s’hi anava a pregar. Sabem que fins al segle XVIII es feia “la processó dels monts” que recorria diferents oratoris. Però, pel que sembla s’havia convertit en una disbauxa, sobretot entre el jovent i el bisbe de Girona el 1726 la va prohibir. En el nostre terme han desaparegut només n’han quedat els topònims. Vegem algunes referències que he pogut recollir.
 |
Teulat del reliquier |
Sant Bernabé.
Al Puig del Torn (1143 m.) fa uns trenta anys encara hi havia les restes d’una capelleta anomenada l’oratori de Sant Bernabé. Antigament el dia 11 de juny festivitat del sant s’hi feia un aplec que recollia els pagesos del voltant i s’hi repartien “brenes” un pans de segle beneïts. La Cobla de Sant Llorenç hi havia tocat sardanes. En aquest punt coincideixen els termes de Sant Llorenç, Els Banys i Maçanet. La Xica Baró que els més grans hem conegut explicava després d’alguns anys que ja no es feia l’aplec: “ els darrers anys que ja no hi podia anar el capellà deia la missa en Sarrall de Tapis”. Volia dir que en Manel Batlle dirigia als assistents en una pregària.
Sant Gabriel.
Encara avui es parla de la Roca de Sant Gabriel, un gros penyal que es troba a l’est de Les Salines de 1266 m d’altitud, a tocar Font Cervera i el Coll de Ceret. El nom prové del fet que des de molt antic hi havia en aquest indret un oratori, molt lligat a la fundació de la capella i servia de fita de les terres del Comú de la Vila. Els estiuejants que passaven temporada al santuari hi anaven sovint després de mitja hora de caminada.
Puig de l’Evangeli.
Situat al sud-oest de Fussimanya a 943 m. d’altitud, el nom té l’origen en temps que es feia la “processó dels monts”,que transcorria per diversos paratges del terme. Aquí s’hi devia trobar un oratori en el qual es llegia un evangeli.
Puig de Salve Regina.
Es troba a 732 m. d’alçada al sud del Puig de l’Evangeli i com en l’anterior hi deuria haver un oratori on es resava l’oració de la salve.
Camp de l’Oratori.
A ponent del Puig de la Granja , a la banda esquerra de la carretera del Fau, hi trobem el Camp de l’Oratori, cosa que dóna fe que hi havia existit un oratori. Al fons d’aquest camp, avui tot atapeït de bosc de pi i alzina hi ha unes ruïnes anomenades el casot del Cantenys.
La Creu del Pal o Les Creus.
En un capbreu de 1570 es llegeix que el mas de la Cardona afronta a ponent amb “el camí que va al Pal”; en un mapa del 1596 apareix “el Coll de Pal”; i una altra referència del 1606 ja és més explícita “les terres de la Cardona afronten a ponent amb terres del mas de la Cortada (can Pitxó) i amb la creu o oratori del Pal”. El 1775 encara trobem “l’oratori del Pal”; però cap el 1790 aquest oratori es comença a dir “Les Creus”, segurament perquè s’hi afegí una altra creu. Aquest oratori estava situat on avui hi ha la fabrica de Les Creus, al seu peu passava el camí de Tapis i a poca distància una branca d’aquest menava al mas Olivet i Oliveda.Ja hem explicat en anteriors publicacions que aquest pal en realitat era un costell o forca que marcava la jurisdicció dels barons de Cabrenys senyors de Maçanet i per tradició es diu que a finals del segle XVIII es va portar a la plaça del poble i va ser coneguda com el Pal o Barra de Rotlan.
 |
Porta del reliquier |
Capelletes.-
Una capelleta és una cavitat o fornícula endinsada i oberta a un mur i limitada per un arc, a manera de capella en petit, que serveix per tenir-hi una imatge exposada a la veneració dels fidels; sovint es protegia l’obertura amb un vidre per a protegir la imatge. Les capelletes sobretot tenien la finalitat d’obtenir la protecció del sant o verge que s’havia escollit i la seva existència era símbol de bons averanys.
Capelletes del carrer de la Plaça.
Al carrer de la Plaça a la façana de les cases números 7 i 10 (can Josepico i cal Mestre Vell) hi ha dues fornícules bessones de punt rodó, una a cada banda que antigament haurien contingut dues imatges d’advocació diferent i que serien les patrones del carrer. No en tenim cap informació però podrien ser tant antigues com aquest carrer del segle XV-XVI. No fa massa temps a la casa número 7 han reposat una imatge d’una Mare de Déu protegida per una finestreta amb vidre.
Capelleta de la Plaça.
En un racó de la plaça al xamfrà amb el carrer de la Borriana hi podem veure encastada a la paret una capelleta emmarcada per uns muntants de pedra i una llinda de punt rodó amb motllura i té a la base una pedra plana amb cinc motllures i a la coberta una roda volandera de molí. Protegida per una finestra amb vidre es veu una petita marededéu de ceràmica amb dos pitxers amb una flor al seu costat. No hem trobat cap referència documental només sabem que la casa contigua més propera a la plaça havia estat durant segles la rectoria.
Fornícula de Sant Sebastià.
Damunt la porta de sant Sebastià hi ha al centre de la façana una capelleta petita que al seu origen deuria acollir una imatge o potser només en alguna funció religiosa en commemoració d’una festa. La capella de sant Sebastià té l’origen al segle XVI i en honor al sant per haver lliurat el poble d’una epidèmia de pesta. La capelleta lliga amb la data de reconstrucció de l’edifici al segle XVIII i més exactament en l’acabament de la façana el 1733. La façana remolinada i pintada de blanc tenia uns esgrafiats geomètrics.
Pedrons.-
Un pedró és una taula o altar de pedra que sosté una creu situada davant una església rural, on els sacerdots anaven a beneir el terme per demanar protecció celestial sobre les collites i també antigament els diumenges s’hi cantaven els evangelis. La benedicció del terme, que es feia des del pedró el dia de la Santa Creu de maig (3 de maig), tenia sobretot la finalitat de conjurar el perill de les temibles pedregades, la imminència de les quals augmentava dins el període de maig a setembre; aquest mes se celebrava novament una festa de la creu. Per a la comunitat pagesa, poques amenaces preocupaven tant com la de perdre en pocs moments la collita a causa de la tempesta i veure´s condemnats a la fam durant un any. Cal suposar que totes les capelles del terme en disposaven, a Les Salines es trobava al pati i la benedicció del terme coincidia amb l’aplec de sant Isidre al maig i l’aplec de la Mare de Déu al setembre, però només se’n ha conservat un el de Sant Miquel de Fontfreda, encara que és molt possible que la creu del cementiri de Sant Pere dels Vilars sigui un pedró.
Sant Miquel de Fontfreda.
Davant la porta de sant Miquel de Fontfreda i a la banda de migdia hi ha un altar de blocs de pedra tosca amb una llosa plana al capdamunt on hi manca la creu una de les pedres que formen el basament, té forma de dovella i en la seva cara visible hi ha una creu grega esculpida dins un cercle que sembla d’època romana, es tracta de l’antic pedró de la capella. A banda de la benedicció del terme com ja hem explicat, segons tradició oral també havia servit de comunidor
o conjurador i com no hi havia capellà resident, en cas de temença de pedregada els pagesos del veïnat s’afanyaven a posar damunt la taula de l’altar una picassa amb la fulla o tall mirant cap al cel amb la intenció de tallar la tempesta.
Comunidors.-
Comunir és un ritu màgic per conjurar el mal temps, amb oracions i exorcismes, per preservar les collites de tempestats i pedregades i això es feia en un petit porxo o torreta obert als quatre vents, prop de l’església o situat damunt l’edifici a manera de segon campanar des d’on el sacerdot conjurava les tempestats. El llibre litúrgic del ritual contenia llargues oracions a fi de comunir les tempestes i molt antigament això es feia als pedrons però per protegir als oficiants va ser necessari dotar-los d’una senzilla coberta a quatre aigües i com el conjur comportava la benedicció vers els quatre punts cardinals amb una relíquia de sants a les finestres o de la Veracreu, el comunidor s’anomenà també reliquier i aquest és el cas del nostre poble.
L’any 1271 ja existia “el carrer del Reliquier” que és l’actual carrer Borriana això ens demostra que al segle XIII ja hi havia en aquest lloc un porxo amb la finalitat de conjurar el mal temps. I el nom del Reliquier es manté durant dos segles però a primers de segle XV el carrer ja es comença a dir de la Borriana, perquè el reliquier ja s’havia traslladat damunt l’absis de l’església és a dir la torre quadrada que sembla un segon campanar amb el teulat a quatre vents i quatre finestres. Sabem que al reliquier també s’hi reunia la Universitat de Maçanet en consell en un document de 1603 llegim: “Nosaltres la universitat del lloc de Massanet de Cabrenys, convocats i congregats a toc de campana, a la torre del consell o reliquier sobre l’església parroquial de sant Martí, com és costum per uns privilegis concedits pels sereníssims Reis d’Aragó”. En aquesta torre s’hi reuniren almenys fins al segle XVIII. Quan la tempesta amenaçava el terme les campanes tocaven sorollosament per aturar la tempesta, preservar les collites i alertar el poble. A la vegada el rector s’enfilava cap el Reliquier i allà el capellà guarnit de sobrepellís i estola proveït amb la Veracreu o el reliquiari i el salpasser i acompanyat dels escolans i feligresos resava una oració expressa: “Comunesc-te de part de nostre Senyor...” i espargint aigua beneita des dels finestrals per a conjurar el temporal i la gent des de casa hi contribuïen cremant el llor beneït per Rams, encenent algun ciri o espelma i recitant l’oració: “Sant marc, Santa Creu, Santa Bárbara no ens deixeu!”. El reliquier actual es tracta d’una construcció quadrada, que sembla un segon campanar amb el teulat a quatre vents i quatre obertures de punt rodó feta de carreus ben escairats de pedra que es tancaven amb batents, la de la banda est servia de porta d’accés. Tot al voltant hi ha un banc de pedra. Al mig hi ha un forat buit on hi devia haver la pila d’aigua beneita; la coberta és enfustissada i el terra fet de petits rierencs posats de caire i es correspon a una renovació del segle XVII.
Pere Roura i Sabà.-
Bibliografia.-
Soler i Amigó; Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Edit. Barcanova. Barcelona 1998.
Marquès i Planagumà: Josep M. Per les esglésies. Quaderns de la Revista de Girona nº 68. Diputació de Girona. 2000.
Roura i Sabà; Pere. Creus i Oratoris. Revista Fraussa nº 9. Abril 2000.
Roura i Sabà; Pere. Maçanet de Cabrenys. Història i Natura. Figueres 1999.
Pere Roura i Sabà.-