Els Castells
per Pere Roura i Sabà
publicat en el programa de la festa d'estiu 2002
La història dels castells és una empresa difícil, perquè ens manca per començar la documentació explícita dels seus orígens. Per altra banda, els castells i els dominis han passat sovint per mans de molts possessors, per raó dels prestaments de vassallatge, herències o vendes. Això fa que la història d’un castell, no sigui paral·lela a la d’una nissaga i que sigui complicat assegurar en quin moment una família deixa de posseir un castell.
Podem definir un castell com una construcció fortificada que tenia com a funcions principals facilitar la defensa dels que eren dins; fer de lloc de guaita; ésser residència d’un senyor o actuar com a centre administratiu d’un territori.
L’emplaçament d’un castell depenia de la naturalesa del terreny i tenien preferència els llocs encinglerats, la construcció era més costosa però els castell esdevenia inexpugnable. Tenim uns bons exponents amb els castells roquers de Falcó, Cornell, Grillera i Cabrera, que eren veritables nius d’àligues.
Un altre tipus de castell és la força, nom que rebia el sector més antic de Maçanet, i que es corresponia amb el recinte de la Cellera (espai sagrat de 30 passes de radi que envoltava l’església) i que fou fortificat al segle XIII. També hi havia dos masos fortificats, dotats de menys elements defensius: el Castell o Força de la Masó i el Palau del Pi.
Els castells sempre han estat envoltats de misteri en l’imaginari col·lectiu de totes les generacions, per això des de temps immemorial han nodrit llegendes i gestes fantasioses. Però la veritat és que la vida als castells a l’edat mitjana era llòbrega; els murs gruixuts creaven un ambient humit i fred, on la llum només hi penetrava per les escletxes de les espitlleres. He d’advertir que els castells més antics que han existit a Maçanet són desapareguts, només tenim constància del seu emplaçament mitjançant la documentació
CASTELL DE FALCÓ
D’ aquest castell, avui dia no se’n veu cap rastre. Situat al Puig Falcó (1095 m), cim constituït per dos blocs rocosos bessons molt estimbats per la banda nord i est. El cim és aspre i només al vessant est hi prospera el faig; a la banda nord hi ha clapes de “boixa”, una espècie de neret. És un bon mirador de Fraussa, la vall de Maçanet i el golf de Roses. El nom fa referència a la presència de falcon, “ocell rapinyaire”.
Aquest castell roquer era una fortificació de tradició antiga, que si calia servia de refugi. Formava part de la xarxa defensiva fronterera del comtat de Besalú i cobria la vall o demarcació de Maçanet, per la banda de ponent. És citat l’any 936 castello Falcone i el 1142, Roc de Falcó, sempre marcant els límits amb l’alou de Costoja. El cens de 1292, li assignava una guarnició de 12 homes. Suposem que al segle XIV, ja estava abandonat, però en els documents encara apareix el 1454, 1531 i en un del 1664, on es parla de la Roca de Falcó i el castell de Falcó i adverteix que eren molt propers, però no la mateixa cosa.
CASTELL DE GRILLERA
Aquest castell desaparegut s’aixecava al cim del mateix nom, es tracta del conegut tall que fa la serra del Fau (1014 m), consisteix en una penya que fa tres bonys; l’oriental és el més espadat, i té una paret de 35 metres.
En aquesta roca de llevant, no fa massa temps hi havia rastres d’una paret i el pagesos de la contrada, un segle endarrere asseguraven l’existència d’altres vestigis. L’any 954 es parla del Roc de Grillera, Rocha Graiaria. L’any 1531, surt en els límits de la vegueria de Besalú, com a castell de Grillera. Altres documents dels segles XVII i XVIII, esmenten el castell de Grillera com a fita que separava el terme dels Vilars amb el Comú de la Vila.
Suposem que es tractava d’una torre de guaita, anterior al segle X, que tenia relació amb les fortificacions properes de Falcó i d’Arget. En aquest indret hi ha els característics “coixinets de senyora”, planta espinosa que es fa en llocs molt àrids i desolats. Des d’aquí es veu una extensa panoràmica de l'Empordà, la Garrotxa i el Pirineu (Coma negra, Costabona, Canigó).
CASTELL DE CORNELL
El Cornell (976 m), és un cim prou conegut, es tracta d’un penyal de roca calcinal de forma allargassada, que culmina amb una aresta esquerdada, molt estreta. Les parets originen un espadat de 6O metres. El nom deriva de “cornella”, ocell de la família dels corbs.
A l’Atles del Comtat de Besalú de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, hi figura el castell de Cornello els anys 948-949; també el Roc de Cornell, els anys 954 i 1142. Era considerat un fita del Comú i per això el Roc i cingle de Cornell hi surten un reguitzell de vegades en el termenament d’aquestes terres. Deuria ser una fortificació, gairebé inaccessible de les mateixes característiques que les de Falcó i Grillera.
CASTELL O FORÇA DE LA MASÓ
Era un mas fortificat, que estava situat a uns 200 m al sud-oest del mas Quintà, en un lloc conegut com el Pla de la Masó i al costat d’uns camps que en diuen Les Planes. Avui dia el bosc cobreix tot el recinte, del qual només se’n conserven els fonaments, algunes parets d’un parell de pams d’alçada, també trossos de teula i encara dóna la sensació que havia estat un gran edifici. Sembla que fou desmantellat totalment amb l’ampliació del mas Quintà al segle XIX.
La primera referència escrita data de primers del segle XIV, (1318), que parla del “camí que va a la Masó”. Fou propietat dels Avinyó i després dels senyors de Darnius, que s'en titulaven barons de Darnius, de Les Illes i senyors del castell de La Masó. El 1550, Magdalena de Darnius, filla de Pere de Darnius, es casà amb Felip d’Ardena, des de llavors els Ardena es convertiren en senyors de La Masó fins al segle XVIII. Posseir un castell sempre era un senyal de prestigi i de domini; per això sempre feien constar a la capçalera dels capbreus que exercien els drets com a “senyors del castell o força de la Masó”.
Cobraven delmes i censos d’una vintena de masos i terres, compartits amb el monestir de St. Pere de Camprodon, situats a la ribera d’Ardenya, Rinadal i Tapis i d’algunes cases del carrer de la Borriana.
La recaptació anava a càrrec d’un procurador i les actes les feia sempre el notari del castell de Darnius. Durant els segles XVII i XVIII, molt sovint s’arrendava la senyoria a negociants i pagesos acabalats de Maçanet.
Com hem dit, es tractava d’un mas fortificat, que tenia al voltant algunes terres que es mesuraven aleshores amb 12 jornades de llaurada de bous. Dintre aquesta tinença de terra hi havia un molí propi del castell, a la ribera d’Ardenya. Tenia cura del castell i terres, el pagès del Quintà, que a més feia les funcions de majordom i masover. Sembla que l’edifici servia de residència estiuenca dels senyors i altres visites esporàdiques. A darrers del segle XVIII, ja s’havia venut als Quintà i només s’utilitzava per a tancar-hi el bestiar. En aquesta època els Ardena alternaven el domicili de Perpinyà amb Barcelona.
L’edifici a poc a poc s’anava ensorrant, el 1840, Pascual Madoz en el seu “diccionari”, el descriu com “ un gran casal enrunat”. Cal recalcar que aquest castell, esborrat de la memòria les maçanetencs, m’hauria estat molt difícil situar el seu emplaçament, sense l’ajuda de l’amic Joan Pagès Bosch a qui reconec la col·laboració.
PALAU DEL PI
El Pi és un mas desaparegut, situat al pla del mateix nom a la riba esquerra del Rinadal que pertanyia el 1352 a Guillem Pi. Al segle XVI, Antoni Vilanova, va reformar el mas i el convertí en un gran casal. Des de llavors s’anomenà el Palau del Pi fins almenys el 1664. Llindava amb can Llaona, el Rinadal, Can Sunyer i el mas Riu. Durant els primers anys del segle XVIII, la família Vilanova que havien sigut gent acabalada, s’anà venent totes les terres per fer vinya, llavors aquesta contrada es conegués com el vinyer del Pi.
CASTELL DE CABRERA
Encimbellat damunt d’un penyal granític imponent, al nord-est del poble, a 850 m d’alçada, es troben els vestigis del que fou el castell de Cabrera. Només es accessible per la banda nord; a migdia s’obre una timba quasi vertical de 65 m. El castell ocupava tot el cim i aquesta situació el convertia en una magnífica talaia. Des d’aquí podem veure una de les millors panoràmiques de la vall de Maçanet i La Vajol. Alhora aquesta mola rocosa, es pot veure gairebé d’arreu de l’Alt Empordà.
|
Roca de Cabrera |
Dessota el castell, a llevant hi ha l’anomenat coll de la Gàbia(785 m),que fa referència a l’existència en aquest lloc d’una gàbia o instrument de suplici, on s’exposaven els presoners a l’escarni públic i pertanyia al domini del castell. Per aquest indret hi passa el camí que prové de Maçanet, al nord s’enfila la carretera de La Vajol a Les Salines, que segueix l’antic camí de bast i ramader que carenejava la serra i duia al Vallespir. De la carretera, un petit corriol ens porta directament al castell. Més al nord per sobre la carretera hi ha el Pla de la Pastera (883 m), nom que té a veure amb el “pasturatge” que s’hi havia fet antigament. Carretera amunt, trobem el Coll de la Biga (894 m) i el Coll de les Cordes (920 m), noms que tindrien a veure amb l’explotació forestal i les tragines respectivament.
La penya és un estrep avançat de la serra de Les Salines, que s’estén cap el nord-oest, ambdues s’uneixen amb l’anomenat Coll del Castell. La vegetació dels voltants l’ocupa l’alzinar, de mida petita, perquè ha de lluitar contra el clima i el rocam. Engarrepats a la roca hi ha alguns exemplars d’alzina i càdec que podem considerar-los uns “bonsais centenaris”.
Actualment les restes de la fortalesa s’aixequen al caire dels espadats, aquestes queden reduïdes a una cisterna, la base d’una torre quadrada i alguns murs de poca alçada. L’edifici ocupava una extensió de 289 metres quadrats amb un perímetre de 76 m.
El mur de la banda nord té una llargada de 19 m, una alçada màxima de 2,5 m i un gruix de 2 metres. L’element constructiu consisteix en pedres d’ull de serp, més o menys arrenglerades, toscament aplanades i compactades amb morter de calç. La tirada es trenca en una cantonada formada per petits carreus escairats. En un extrem, hi ha una aresta de carreus, que és part del pany travesser on hi havia la porta d’accés, que deuria fer 1,8m d’ample. A l’alçada de la porta el mur del sector nord, gira i s’endinsa resseguint el relleix de la penya.
 |
Torre de la cisterna |
El mur del sector est, és el més ben conservat, amb les pedres ben afilerades, té una alçada de 3 m, un gruix de 1,80 i una llargada de 16 m, amb un esperó al seu extrem. Uns 10 metres per dessota cap al sud hi ha rastres de parets que podrien ser indicis d’un recinte jussà desaparegut.
Al cantó sud-oest del recinte hi ha una cisterna cega, que recollia l’aigua de pluja i és l’element del castell més ben conservat. Es tracta d’una torre quadrada adossada a la muralla, que es manté fins a una alçada de 4,5 m. L’obra és bastida a plom del cingle que s’estimba verticalment uns 60 metres. Les parets del contorn amiden uns 5 m cadascuna i un metre de gruix. L’aparell exterior dels murs és força regular, i pels rastres de morter, podem assegurar que estaven remolinats. L’aresta de llevant és esllavissada pels efectes d’un llamp. A l’interior de la torre, la cisterna conserva l’arrebossat i part de la volta de la coberta; deuria tenir una cabuda de 18000 litres. Al fons hi ha un pilot de pedres esllavissades de les parets.
D’un extrem de la cisterna, arrenca el mur de ponent, que té una llargada de 10 m, 1 de gruix i del qual se’n conserven només els fonaments. L’interior del recinte consta de dos nivells; l’inferior és un replà d’extensió reduïda i el superior és un planell, que inclou la base d’una torre rectangular afegida a la muralla nord. Té unes mides exteriors de 4,30 de llarg per 3,60 d’ample. Per la seva situació enlairada, pot tractar-se de la torre major. Mitjançant els documents sabem que hi havia una capella dedicada a St. Miquel (advocació comuna de molts castells roquers). A primers del segle XIV s’hi va fer una important restauració. També un terrat comunicava amb un camí de ronda que resseguia la muralla exterior. Autors del segle XIX, diuen que a darrers d’aquest segle, es conservava una volta on s’hi refugiaven els pastors en cas de mal temps.
Les estances i altres elements bàsics compresos dintre el castell, no podem situar-los perquè no en queden rastres. Sembla que una escala, en part esculpida a la roca comunicava els dos recintes. Per la cara nord hi arriba el camí que transcorre damunt la penya viva fins dessota la porta. Pels voltants hi ha moltes pedres estimbades i trossos de teules del castell.
 |
Reconstrucció ideal del castell |
Els entesos, segons les restes actuals, daten la construcció del castell al segle X, cosa que coincideix amb la documentació. El castell que ja estava en part enrunat al segle XVII, pertany a la propietat de can Vinyes, i mai s’hi ha fet cap tipus de consolidació als murs. El pas dels anys, les inclemències del temps i la deixadesa, apunten cap a un futur molt negre per aquestes parets.
HISTÒRIA DEL CASTELL DE CABRERA
L’any 1003, Eudald i la seva muller Tudela, fan donació al monestir de St. Pere de Camprodon d’un “alou” a Maçanet anomenat Vilarbell (Vilar de Belló, Can Vinyes i Can Llaona), que afronta al nord amb la Roca de Cabrera. Altres documents del 1074 i 1095 ens indiquen els límits del “Vilarbell” que eren: al nord la Roca de Cabrera i el prat de Savaiol, al sud el Riunadal, a l’oest el solà de St. Pere, i a l’est Vilardelet (masos Dalmau, Robau i Grau).
Però la primera referència documental del castell la trobem l’any 1098, enregistrada al Llibre dels Feus: “Guillem Bernat, fill de dona Arsendis, prestà jurament pel castell de Cabrera a Bernat II, comte de Besalú "castrum de Cabrera cum sua et cum omnibus suis pertinenciis". L’any 1221, Beatriu d’Hortal, fa testament i deixa al seu marit Pere d’Orriols el meu castell de Cabrera i possessió de Maçanet. Cap el 1260, figura com a senyor del castell, Mascarós d’Hortal, fill o nét de Beatriu que va comprar el 1269 part del delme a Jaume de Vallgornera; i el 1271 en nom seu i dels maçanetencs demana el bisbe llicència per edificar la capella de Les salines. El 1275 quan la capella ja estava acabada, Mascarós d’Hortal i la seva dona Ermessenda de Cabrera fan donació a la capella d’unes terres per el cultiu i la facultat de construir un molí, molt a prop del castell, al Salt de Monars. El seu successor adoptà el nom d’Arnau de Cabrera, però també a vegades apareix com a Arnau de Maçanet i és que almenys des del segle XIV, la propietat del castell de Cabrera anava aparellada amb la del castell de Maçanet.
 |
Pla del castell de Cabrera |
El 1288 el castell fou pres i destruït per l’exèrcit francès. El gener de 1328, el bisbe demana a Arnau de Cabrera, que intervingui en les greus discòrdies que tenen el capellà de Les Salines Arnau Ferrer i el “donat” Ferrer Dauder, i que doni protecció al capellà davant les malvestats i amenaces del donat.
Pel que sembla, el cavaller Arnau es degué excedir en la seva missió, perquè l’11 de febrer de 1328, els clergues de Maçanet declaren que Arnau de Maçanet, morí al castell de Cabrera a causa de ferides rebudes i que aquest havia mort un laic i empresonat un clergue, i fou enterrat sense rebre l’absolució de la Santa Seu, per això no rebé sepultura eclesiàstica. Després d’escoltar testimonis que asseguraven que abans de morir donà signes de penediment, el bisbe mana que sigui enterrat en lloc sagrat, el 18 de març de 1328.
Cap el 1330, Simó de Cabrera, germà de l’anterior; va vendre el castell de Cabrera i la senyoria de Maçanet, a Beatriu de Cabrenys, viuda del vescomte Dalmau de Rocabertí, però els Cabrenys ja tenien des del 1307, alguns drets a Maçanet. Les seves possessions eren extenses al Vallespir, el recinte fortificat de Cabrenys, Serrallonga, Costoja, Reiners i Montalbà, que formaven una baronia. Així mateix tenien el domini de la Vall d’Hostoles i Maçanet, governats cadascun a part.
El 1337, Beatriu de Cabrenys va fer reconstruir les muralles i teulades de la fortalesa. Testimonis de l’època declaren que molts homes de Maçanet havien treballar i fet “guardes” al castell entre aquests hi figuren molts pagesos: en Sobiràs; en Dotre; en Pujol, en Coll i en Ferrer de Vilardebelló; en Puigsech; en Grifa; en Vilargueria; en Falgueres; en Pi; en Robau; en Guerau; en Surell, en Fossimanya; en Martí de Sureda...
També diuen que la senyora Beatriu, pagava la calç, les teules i els mestres d’obra i ells arreplegaven pedres (lapides manpunyals) i portaven la terra i l’obra al terrat del castell. Així mateix diuen que els pagesos de Sobiràs i el Dotre, eren els encarregats de fer les guaites al castell, quan els homes de Maçanet en temps de guerra sortien en host.
El 1340 la vescomtessa Beatriu, arrenda les primícies del castell de Cabrera, per dos anys a Jaume Pertussat i Bernat Llampaies de Maçanet.
El 1344, el fill Guillem Galceran de Cabrenys, es fa càrrec dels castell i en els capbreus sempre hi figura que és senyor del castell de Cabrera. El 1357, el rei Pere el Cerimoniós li va vendre la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi de Maçanet. El 1365 va refer les muralles del castell. El 1420, Joana d’Avinyó, senyora de Les Illes, va fer un llegat de 10 florins a la capella de Cabrera per fer una custòdia de plata. Un document del 1455, diu que el camí del castell de Cabrera, seguia el de les Salines fins al Puig Calabuig i llavors trencava i passava per dessota del mas de la Solana.
Dalmau de Rocabertí en la Guerra Civil Catalana, fou partidari de Joan II contra el rei de França Lluís XI, per això els francesos el 1462, es van apoderar del castell on hi establiren una guarnició de 15 homes, sota el comandament d’un capità anomenat Martin Durcayo.
El 5 d’abril de 1468, Joan duc de Calàbria i Lorena, lloctinent del seu pare Renat d’Anjou, que els catalans havien elegit rei d’Aragó, volent recompensar el cavaller Arnau de Foixà, pels bons serveis prestats, confiscà tots els béns de Dalmau, entre aquests Cabrera. El 1497, Jaume Olivet, vivia al castell de Cabrera, sota les ordres de Pere de Rocabertí.
Altra vegada el 1588, la senyoria deuria estar segrestada, perquè es fa un capbreu a favor de Guillem Sunyer, del Real Consell de Barcelona com a senyor dels castells de Maçanet i Cabrera.
Els barons Bernat de Paguera, el 1606 i Josep de Sorribas i Paguera el 1661, van intentar recuperar les jurisdiccions civil i criminal del castell però fou inútil. El 1689, Francesc de Ros i la seva muller Josepa de Sorribes venen al monestir de St. Daniel de Girona, la senyoria de Maçanet i els castells derruïts de Maçanet i Cabrera. Les seves ruïnes, han inspirat llegendes com les de la “barra de Rotlan”, o la “tràgica mort de Pere Roquer, rector del poble de Cabrera”, de Carles Bosch de la Trinxeria.
CASTELL DE MAÇANET
Quan parlem del castell de Maçanet hem de distingir dos espais fortificats. El més antic és la força o castell, que es correspon amb la “cellera” que envoltava l’església, de forma ovoide que feia 80 m. de llarg per 55 d’ample i una extensió de 35000 metres quadrats. L’altre és el barri de la Borriana, fortificat entre 1390 i el 1410, així d’ençà el segle XV, va ser considerat tot plegat el castell o “murs de la vila”. El nom de La Borriana que vol dir “ població fortificada “ coincideix amb el que hem dit. El castell , aleshores, es confonia amb la mateixa vila (6.200 m/quadrats). El recinte sobirà o nucli fort, era el més enlairat , comprenia el casal dels senyors, l’església i algunes cases. El recinte jussà s’estenia al màxim per emparar i donar cabuda a la població.
 |
Castell de Maçanet |
Avui dia el castell es troba molt amagat entremig de les cases. Amb les restes i els documents intentarem fer una descripció aproximada d’aquest recinte.
Sembla que la residència dels feudals, es repartia entre can Masserra i ca l’Esteve Quintana(1), estava adossada a la muralla i a una torre quadrada ”la torre presonera”, on encara als baixos es conserva la presó(2). Al davant hi havia el pati del castell, avui més petit, per la construcció de la sagristia. Un portal adossat a l’església s’unia per mitjà d’un mur, molt gruixut, amb can Dalmau(3), sembla que era un antic portal de la força. L’absis del temple estava fortificat al seu costat hi havia una torre rodona (4), que servia per accedir a la torre del reliquier o comunidor (24).
Els darreres de can Dalmau, conserven restes d’una torre i mur, amb una arcada molt interessant (18). Darrera l’absis hi havia una torre(12) que feia parella amb una torre quadrada (5), al costat del corriol que va a l’església. La força tenia tres entrades: el portal de llevant (9), que donava a l’actual plaça de la vila; la portella que menava al cementiri (8) i la portella del molí (10), que duia cap al molí i ribera de Fraussa.
 |
Pla de castell de Maçanet |
Dessota la força, cap a l’est, la plaça Major era el centre de la vida pública, on hi tenien lloc les subhastes, arrendament i encants, al més donant dels béns comunals. També s’hi feien pregons i s’hi venia la carn i el peix. En un extrem sota el porxo, hi havia la taula de la carnisseria (22). Al costat de l’escala que puja cap a l’església hi ha unes sageteres. De la plaça es baixava cap al portal de la Ribera (11) i a la seva cantonada hi tenim un esperó(14), que inclou una torre, dos contraforts, un matacà i restes d’un mur que es dreça damunt la ribera.
Al cap del carrer de la Plaça hi havia un portal i pont de les Domes o d’en Collell (16), amb una torre al costat anomenada torre d’en Bou (17). Sota seu “els valls” o fossat, resseguien el perímetre de les muralles
Al carrer de la Borriana, hi havia l’Hospital del segle XIV (13), i a l’extrem el portal del mateix nom (15). Aquest portal d’aspecte ferreny, conserva els carreus que formaven els muntants, les impostes i arrencades dels arcs. Té uns afegits de rajol, més moderns
Al camí que anava al cementiri (21), hi havia un pont que travessava els valls. Fora del recinte hi havia el molí propi del castell (19) i el “camp del Colomer “(20),(els coloms i els ous eren una menja molt estimada ).
Dessota el molí, un pont de fusta servia per travessar la ribera (23).
Al mur de ponent, hi podem veure una cortina amb espitlleres i dos matacans i al del nord espitlleres i restes de merlets. Sota les muralles els “valls o fossat”, seguien el perímetre de les muralles. Avui les cases han anant cobrint-los; només ens queda el record amb el carrer dels Valls.
HISTÒRIA EL CASTELL DE MAÇANET
El nucli medieval , anava creixent a redós de l’església de St. Martí, és a dir la cellera. A la segona meitat del segle XIII, (1271), hi havia 30 cases que formaven el recinte emmurallat de la Força. Alhora extramurs naixia un carrer, el de Vinyagòlia o del Reliquier. El nom del Reliquier, venia de l’existència en aquest lloc d’un comunidor o reliquier, que servia per a conjurar tempestes. Segons el cens de 1292, dintre la força de Maçanet, hi havia una guarnició de 38 homes. El 1294, Jaume II ven la jurisdicció de tot el terme maçanetenc a la batllia de Figueres. Sembla que en aquestes dates el castell pertanyia a la família Cabrera; el 1324 Arnau de Cabrera va vendre la notaria i escrivania de Maçanet a Pere Douçic. Simó de Cabrera ,va vendre cap el 1330, el castell i domini de Maçanet a la vescomtessa de Rocabertí, Beatriu de Cabrenys.
 |
Portell del molí |
Tot seguit Beatriu es va establir a Maçanet i va fer millores a les estances. En un procés judicial del 1330, que es jutjava uns fets ocorreguts a la plaça del castell diu que: arribà a la plaça Berenguer Collell, clergue, portant un bastó de jugar a bitlles i cridant s’encarà a Guillema, esposa d’Arnau Metge dient-li “ na vil femna així tot lo dia damnes mon llinatge” i donà un cop de pal que la ferí greument, llavors ella sortí cridant “viafora” i es va refugiar a la casa de la senyora de Rocabertí, on la va socórrer, Jofre d’Avinyó lloctinent d’aquesta senyora.
El domini del castell anava junt al de Cabrera i alhora tenia béns propis que eren: el colomer, el molí i un hort a tocar els valls de la muralla i una vinya molt gran “la vinyassa”. El 1340, Beatriu arrenda per dos anys els censos i rèdits que rebo en tota la vall de Maçanet, Tapis i Oliveda i les primícies del castell de Cabrera i molí meu de sota el castell. En un altre document hi apareix Ramon de Buach, jutge ordinari del castell de Maçanet per la vescomtessa Beatriu. El notari de la baronia es deia Pere Vesar i vivia en una casa de la Borriana.
El successor Guillem Galceran de Cabrenys, va fer el 1352 un capbreu on hi apareixen 102 capbrevadors i el 1357 el rei li ven les jurisdiccions del castell. El 1364-1365 va fer enlairar i ampliar les fortificacions. El bisbe de Girona el 1372 li mana que faci tapar el portal que havia fet obrir a l’església per anar-hi directament del castell. En els fogatges de 1365-1370 hi apareix respectivament: castell de Maçanet 100 focs; castell i terme de Maçanet 88 focs.
A les acabales del segle XIV i primers del XV, s’amplia el castell fortificant el carrer del Reliquier i el portal de les Domes. Des d’ara el barri s’anomenarà de la Borriana i es fa un nou reliquier o comunidor damunt de l’església. El 1410, Guerau de Rocabertí va fer tancar a la presó del castell a Antoni Caçador, àlies Arget inculpat d’haver mort a Joan Masó rector dels Horts que vivia al Fau. Guerau de Rocabertí va patir greus problemes econòmics, va ser empresonat i el rei li segrestà els dominis del Vallespir (1419). El procés fou llarg hi hagué presentació de lletres i visites a Maçanet perquè el noble hi vivia la casa o castell de Massanet en la qual vos fets principal domicili.
Vegem l’acta d’una d’aquestes visites la del 5 de desembre de 1418:
“Bernat de Travera, nunci de la procuració reial de Perpinyà acudí al castell de Massaneto i quan fou al portal, preguntà per el noble Guerau de Rocabertí i li digueren que era a Barcelona. I després va preguntar per en Guillem Hug son germà i li contestà en Sabater, fill, que acabava d’entrar, llavors dit Bernat entrà dins el castell i demanà a en Sabater, pare, si hi era mossèn Guillem i li respon que hi era, que no feia gaire que havia entrat, després entra dins la cada en Bernat de Travera amb alguns infants que li mostraven el camí i dintre demanà si hi eren o bé en Guerau o en Guillem Hug. Li respongueren son procurador i dos joves vestits de blanc que mossèn Guillem Hug hi era, i li demanaren que li volia i ell els digué que li volia presentar una lletra del Procurador Reial de Perpinyà. I llavors un capella que era tot farinós, llegí la lletra i preguntà qui li havia deixat entrar sens llicència i que mossenyer Hug no hi era i aparegué una dona gran morescha vestida amb una cota folrada de pells que li demanà si era sag i ell respongué que no, que era un missatger de la Procuració Reial. Llavors dita senyora li digué que bé prou sabia el procurador que Guerau era pres a Barcelona. I de cop el capellà va llençar a terra i als peus de dit Bernat de Travera que la va agafar i posà dintre una agulla de pera que es prop del portal, dient-los que si no volien pujar la lletra al dit Guillem Hug, que ell mateix baixés i l’agafés. Llavors sortí del castell i va fer relació dels fets a dits Sabaters.”
A causa de la guerra civil catalana, el 1468, el duc de Lorena va confiscar a Dalmau de Rocabertí, partidari de Joan II, els seus béns de Maçanet: el castell, molí i terres i els concedí a Arnau de Foixà.
El 4 de desembre de 1468, el batlle entra dins del castell o força de Maçanet, obrint i tancant portes, i fa entrega a Arnau de Foixà de les claus del castell i aquest en pren possessió. També el mateix dia se li fa entrega del molí i prat del castell.
El 1570, Francesc de Rocabertí, senyor de Cabrenys, estableix un pati a Joan Lanta, prevere, dita la cort llarga, que afronta amb la torre presonera i amb el castell o casa de dit senyor. En el seu testament deixa aquest pati a la Universitat perquè hi facin l’Hospital, doncs l’antic del carrer Borriana, estava cremat per acció de guerra.
El 20 de juliol del 1576, es concedeix a la gent de Maçanet de poder fer basses per posar fems i calç als “Valls” de les muralles. El 1588, altra volta la senyoria deuria estar segrestada, perquè en un capbreu actua com a senyor del castell Guillem Sunyer del Real Consell de Barcelona.
El 1606, la Universitat va concordar amb Bernat de Paguera, donzell de Barcelona, senyors del castell, que aquest respectaria els drets del comú, al mateix temps a la casa del castell , es feien les actes d’un capbreu.
El 1624, el baró Felip de Sorribas, estableix un tros de pati del castell a Simó Roger, rector dels Horts, per fer cuina. El 1626, arrenda el molí del castell a Simó Olivet i Damià Terrauba per 3 anys i 48 lliures l’any.
El 1642, fa donació del camp del Colomer i el Prat Moador a Josep Escofet, el seu procurador. Anys més tard també li ven el molí.
El 1689, Francesc de Ros i Josepa de Sorribas, venen al monestir de St. Daniel de Girona la senyoria i castell de Maçanet. El castell aleshores ja constava com a derruït. Tot seguit el l’abadessa de St. Daniel va establir terres a la plaça del castell per fer cases, inclòs el mateix edifici del castell. Algunes d’aquestes cases del voltant de l’església, tenen com a paret mitgera la muralla de la Força, és una paret d’ 1 metre de gruix. El monestir també va construir una capella que s’anomenà Sant Onofre.
En aquesta mateixa època es va ampliar l’església amb una capella a llevant que va aprofitar un tros de muralla i va tapar un portal i la sagristia amb una capella que va ocupar el pati del castell.
Pere Roura i Sabà
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
Rafael Dalmau. Els Castells Catalans-Vol II. Alt Empordà. Barcelona 1969.
Joan Badia. L’Arquitectura Medieval de l’ Empordà. IIA. Girona.1981
Lluís Monreal i Martí de Riquer. Els Castell Medievals de Catalunya (Empordà). Figueres. 1984.
Joan Coromines. Onomàsticon Cataloniae. Vol IV. Curial. Curial Barcelona 1995
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Atles del Comtat de Besalú (785-988) Rafael Dalmau. Ed.1998.
Ferran Del Campo Jordà. Castells Medievals (Alt Empordà) Figueres.1989.
F.Monsalvatje i Fossas. Notícies Històricas. Olot.1889-1917.
Alcover-Moll. Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma. 1975
Josep Mª Marquès. Pergamins de la Mitra (891-1687). Girona.1984.
Josep Mª Marquès. Escriptures de Sta.. Maria de Vilabertran (968-1300). Figueres, 1995
ARXIUS CONSULTATS
Arxiu del monestir de St.. Daniel. Capbreus i llevadors de comptes.
Arxiu de la Catedral de Girona. Capbreu de la Masó. Documents de la Capellania.
Arxiu Diocesà de Girona. Registres de Lletres. Llibre Vert. Visites Pastorals. Processos anteriors al segle XV. Beneficis. Pergamins de Cadins i regestes de Josep Mª Marquès.
Arxius de Perpinyà. Documents Serie B.
Biblioteca de Perpinyà. Cartulaire Roussilonais. Manuscrit de Bernard Alart.
Arxiu Històric de Girona. Protocols Notarials. Capbreu de Guillem Sunyer. (1588)